La classe mitjana i l'escola pública

En l'últim procés de preinscripció escolar a Barcelona s'ha evidenciat un notable increment de la demanda de places en el sector públic. Des que va arribar la crisi, la demanda d'escola pública no ha deixat de créixer, especialment en districtes com Gràcia o l'Eixample, mentre que una part de la xarxa concertada té més dificultats per ocupar les seves places vacants (resultat de la crisi i de la caiguda demogràfica). La falta de places en determinats districtes ha portat diverses ampes i altres famílies a associar-se i a articular plataformes reivindicatives davant d'una Conselleria d'Ensenyament que, per un altre costat, es mostra més activa a l'hora de tancar que d'obrir aules d'escola pública.

L'augment de la demanda d'escola pública s'ha concentrat especialment en algunes escoles alternatives pel que fa als seus plantejaments pedagògics. Escoles que formen avui dia part del projecte Escola Nova 21, un lobby que busca aglutinar escoles innovadores i liderar un projecte de canvi en l'educació pública catalana. La demanda ha desbordat en algunes escoles i les famílies que s'han quedat sense plaça s'han apressat a organitzar una plataforma que pretén reclamar al Consorci d'Educació que augmenti l'oferta de places en aquesta mena d'escoles.

Aquest no és un fenomen aïllat a Europa. A diversos països la crisi ha generat un augment de demanda d'escola pública per part de determinats sectors de classe mitjana, normalment molt actius en el mercat educatiu i l'accés dels quals a l'escola pública o privada bascula en funció del seu poder adquisitiu i de com resulten d'atractius determinats projectes pedagògics. Evidentment, els actuals processos de més segregació i fragmentació social en els entorns urbans no deixen d'incentivar les estratègies de diferenciació social i la recerca d'exclusivitat en l'elecció escolar.

Alguns autors han denominat aquest fenomen com a «colonització escolar» o «gentrificació escolar». L'arribada nombrosa de sectors de classe mitjana a escoles públiques de barri produeix un fenomen de desplaçament (voluntari o no) de les famílies de l'entorn social i sobretot genera mecanismes d'exclusivitat i exclusió que converteixen l'escola en especialment atractiva per als seus nous ocupants i a vegades estranya per a gran part de la comunitat en què s'ubica. És comú que les famílies de classe mitjana ocupin l'associació de pares, col·laborin activament amb el professorat del centre o fins i tot fixin noves quotes per cobrir activitats complementàries. Per descomptat, aquest fenomen no és del tot nou a Barcelona. Tots podem reconèixer a cada barri l'escola més desitjada que coexisteix amb altres que no aconsegueixen ocupar la seva oferta de places i que normalment concentren nombrós alumnat immigrant. Però l'última preinscripció és indicativa que el fenomen creix.

Deixant a part les virtuts pedagògiques d'aquestes escoles, que no dubto que són moltes, val la pena alertar sobre els efectes que tenen aquesta mena de demandes de les famílies sobre les desigualtats educatives i socials. La demanda d'exclusivitat suposa una pressió més sobre una xarxa escolar que ja està prou segregada i polaritzada socialment. I la segregació escolar converteix el conjunt del sistema en molt menys eficaç (la concentració escolar d'alumnes amb dificultats educatives disminueix el seu rendiment radicalment), en menys equitatiu i en menys cohesionat. Si l'Administració educativa respon a la pressió de la demanda com ha fet molt sovint obrint noves aules allà on la pressió dels pares és més gran, es corre el risc de fragmentar encara més la xarxa pública i allunyarse del principi d'igualtat d'oportunitats.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Les plataformes de famílies es recolzen en el principi de llibertat d'elecció i ocasionalment amenacen amb la fuga a l'escola concertada si l'Administració no atén les seves demandes. Sobre el primer, només s'ha de recordar que la llibertat d'elecció d'escola no és un dret absolut i que l'Administració té l'obligació de fer-lo compatible amb la satisfacció de les necessitats educatives, en un sistema en què, d'altra banda, el 92% de les famílies escolaritza el seu fill a l'escola desitjada. I respecte de l'amenaça de fuga, el que cal preguntar-se és si té sentit defensar el que és públic per sobre de tot quan pot arribar a deixar de tenir interès públic.

Insisteixo que no dubto de les virtuts de les autodenominades escoles innovadores, com no dubto que la innovació no està només en aquestes escoles. Però si abundem en la jerarquització de l'escola pública, ens juguem les virtuts de l'escola com a institució igualadora d'oportunitats.

Professor de Sociologia (UAB).