Periodisme caníbal

Diuen que un company de professió ha decidit que a partir d'ara la promoció del seu nou disc passarà per rebre primer el llistat de preguntes que se li plantegen per respondre al seu lliure albir a través del correu electrònic. Sembla que es posa nerviós davant el tràngol promocional. Jo entenc que això es produeix després de l'atipament que les respostes a les preguntes de la premsa, musical o no, siguin mal interpretades o tretes de context, depenent sempre dels interessos o del color polític del mitjà de comunicació en què es publiquin. Encara més si les preguntes giren al voltant de la situació social que vivim o incideixen en temes polèmics per a l'artista i que solen sortir a la superfície depenent de l'habilitat o la ràbia que l'entrevistador tingui a l'entrevistat.

El negoci de la premsa passa per moments difícils. Els ERO són l'espasa de Dàmocles sobre els periodistes de casta, els mitjans digitals pressionen molt. El paper resisteix amb penes i treballs i, enmig de tot plegat, el periodisme caníbal  busca encendre les xarxes creant la tempesta perfecta. L'aspirant a 'enfant terrible' sap per endavant que en qualsevol moment pot ser substituït per un becari amb menys escrúpols.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Així, l'entrevistat es converteix en víctima propiciatòria, poc importa el treball que presenti, la trajectòria, l'ofici, la jerarquia o l'obra. L'objectiu d'aquest nou periodisme de l'era digital és enderrocar el personatge, llançant-lo als cavalls de les xarxes perquè sigui devorat pels 'haters' assedegats de sang. Si la víctima comet l'error de respondre a les hordes a la seva xarxa personal, ¡bingo!. Poc importa el mal, si afecta la seva família, feina o entorn, tot s'hi val per un polèmic titular.

Jo, en vista d'això, afegeixo per a la galeria: davant la llibertat de preguntar sempre hi ha el dret a no respondre.