Cervantes al Congrés

Els anglesos han guanyat per golejada en les celebracions pel quart centenari de la mort de ­Shakespeare, el seu monstre de les lletres. Aquí, en canvi, els 400 anys de la mort de Cervantes s’estan celebrant amb poc llustre, com amb sordina. El (des)Govern ha reaccionat tard, amb mandra i escassa imaginació, i si bé es van desenterrar els ossos del convent de les Trinitàries, és gairebé impossible certificar que pertanyin a l’autor del Quixot. És igual; al cap i a la fi, tampoc se sap amb exactitud on estan sepultats Lope de Vega, Calderón o Velázquez, les restes dels quals reposen confoses amb les d’un bon grapat de mortals. El joiós poti-poti de l’ossera. Aquí, amb els ossos, o se’n fa caldo o es deixen a les cu­netes.

El cas del Congrés ha sigut un homenatge pobre. Els han posat pinçanàs als lleons de l’escalinata, com si llegissin, i han fitxat a corre-cuita grans professionals perquè salvessin els mobles com bonament poguessin. I no és això, no. Amor per la cultura significa abaixar l’IVA i permetre que escriptors i artistes es jubilin amb dignitat.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

L’actor Manuel Tallafé, en el paper de Cervantes amb gorgera inclosa, va estar encertat al retreure a ses senyories que, amb 350 parells de mans, hagin sigut incapaços de formar Govern en tres mesos, quan ell va escriure el Quixot amb una mà i en poc temps. En realitat, la política espanyola s’ha convertit en un teatret, en un pati de Monipodio ple de pispes o, en el millor dels casos, en una repetició de diàlegs quixotescos que no resolen res.

Quixotescos, amb perdó. Tant de bo l’enginyós hidalgo, una gota del seu esperit, s’hagués vessat sobre l’hemicicle. Com sosté el professor Jordi Gracia, una de les essències del Quixot és precisament l’aprenentatge de negociar amb la realitat i els ideals però sense perdre el tarannà.