Amistats verdaderes, amistats falses

Vam veure la històrica filera de presidents i vam veure salutacions fugaces. Sandro Rosell va semblar preguntar-li com estava a Joan Laporta, l’home al qual va demandar, al mateix temps que li fregava l’esquena amb la mà. No va ser una escena tendra. Podia ser pitjor.

    Núñez, diuen, va semblar emocionat de trepitjar de nou la llotja, però a la vegada incòmode, com si el lloc li resultés estrany. Deu succeir quan visites un pis que vas habitar molts anys en el passat. Els passa als expresidents dels EUA. Se solen mirar el despatx oval amb perplexitat, com si els costés reconèixer l’escriptori de fusta o la xemeneia. Potser Núñez se sent incòmode ara en qualsevol espai públic.

    A Gaspart sempre li agrada donar la sensació de ser amic de tothom i de proclamar solemnement que es porta bé amb qualsevol que li convingui. No obstant, aquesta vegada la fraternitat plena era un desafiament impossible fins i tot per a ell. De punta a punta de la fila, vuit cognoms presidencials de compenetració complexa. Els odiosos vuit, que diria Tarantino.

    Johan Cruyff, que com tothom sap els va fer passar la son a uns quants del grup, va aconseguir des del més enllà que posessin per a una fotografia magnífica. Però es diria que ningú s’enganya i que la prolongació de la fotografia resulta més improbable que un gol de Mascherano, l’actual 14 del Barça. Cadascú anirà a la seva. I les penes seguiran. No en va segueix en curs una querella que hauria d’haver-se retirat fa molt temps.

    És evident que aquest dissabte no era dia de retrets. Ja tornaran si toca, que tocarà. Forma part de l’ADN del Barça. Tant com els colors de la samarreta. Ningú esperava declaracions d’amistat eternes. Sí, almenys, un tracte civilitzat. Sembla que es va aconseguir.

Afecte sincer

El club va escenificar amistat amb l’emir de Qatar, Bin Khalifa al-Thani, i el seu fill Xeikh Abdul·là, convidats tots dos de luxe a la llotja. Esperem que es divertissin, que Bartomeu i els expresidents amb més tractes amb el qüestionable país del Golf els atenguessin bé i que el menjar en l’intermedi fos del seu gust. Han de finançar bona part de la reforma integral de l’estadi que ahir va acabar decebut. Es fan pregar per a la renovació d’un patrocini que sembla incomodar ben pocs a la fila en qüestió, tan pragmàtics.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

    Jordi Cruyff va concentrar atenció i afecte. Possiblement, de forma més sincera que ningú. Es va guanyar elogis durant el parlament d’homenatge a la figura del seu pare. Merescuts. Va oficialitzar la sempre inabastable unitat. Només ell estava en potestat de declarar-la. I va estar noble i generós.

    El Jordi irradiava ahir serenitat i autoritat. Veient-lo moure’s a la llotja, mantenint la fermesa en el commovedor tribut organitzat abans del partit, costava poc ima­ginar-lo com el pròxim secretari tècnic. De tots, en aquell teatre de les impostades amistats, era qui de veritat inspirava ganes de fer-se amic.