Català de l'Any
No són pocs els que participen en les votacions del Català de l’Any sense fer l’exercici previ d’aclarir els propis criteris. La selecció intuïtiva, emocional, de simpatia o proximitat és ben legítima. No hi ha més normes que les regles de participació. Enlloc s’especifica «EL PERIÓDICO promou les votacions populars per nomenar el català que hagi contribuït més a...» Res de res, amb el títol ja està tot dit. Més llibertat, menys ingerència, impossible. Molt democràtic, tan antijeràrquic com ho permet un reconeixement que deriva en homenatge. Tot i això el nom, Català de l’Any, és prou sonor perquè ens hi mirem una mica més.
A més a més de la trajectòria, que no té perquè confondre’s amb la longevitat (que si no no existiria la idea del fulgor), i a més a més del camp d’acció, que en la ment de la majoria, i ben segur que de forma errònia, separa els creadors dels que dediquen la seva vida a millorar la dels altres, hi ha un criteri que falla poques vegades. El podem anomenar criteri de modificació, i respon a les següents preguntes: ¿Fins a quin punt ha canviat l’entorn aquest personatge? ¿En quin grau fóra diferent el país, o el món, si el personatge no hagués existit? ¿En què m’ha canviat o ha modificat els que m’envolten? També, des d’una òptica concomitant, el criteri del model, segons la pregunta: ¿Milloraria el país si tots fóssim un mica més com ell o ella?
La història de les arts, de les ciències i la història en general distingeix amb la memòria perenne els que han deixat les coses més diferents de com les han trobades, hagin creat imperis o noves formes d’expressió o coneixement. El barem de la impremta que han deixat, i no els més banals i fonedissos de qui és més famós i qui em cau més bé, és la clau de l’èxit de la singular convocatòria del Català de l’Any d’EL PERIÓDICO. Dels nou seleccionats, ¿qui ha fet més perquè aquest país, i els que hi vivim, siguem millors?
