tu i jo som tres
El Pigmalió de la bella romaní
Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. /
Educació i bones maneres. Aquesta master class sobre la marxa l'ha rebut La Rebe (Los Gipsy Kings, Cuatro) de mans d'un pintoresc pigmalió: Boris Izaguirre. Transformat en una mena de professor Higgins de rodalies, Boris li deia a la bonica gitana: «No et toquis les ungles. Deixa quietes les mans. No et tocs els cabells. I digue'm, ¿com et presentaries davant algú que no coneixes?». I La Rebe va contestar: «Doncs li diria 'Hola, bona nit'», i Boris saltava d'alegria i exclamava: «M'encanta, m'encanta, ¡chocho!». ¡Ahh! Això de ¡chocho! és una expressió molt graciosa que el poble gitano acostuma a utilitzar habitualment. Demostra afecte i alegria. També es fa servir el diminutiu, chochito, que reforça encara més el sentit de tendresa i simpatia. Aquest clan gitano al qual pertany La Rebe -els Jiménez- contrasta, en positiu, amb aquell altre de Mallorca, el del fosc i fanfarró prestamista, un clan ostentós i tèrbol que no hauria de ser impulsat per la tele. No és un referent del poble romaní. La Rebe en canvi és una noia transparent. Transmet netedat existencial. Només aspira a guanyar el concurs Miss Gitana, i a ser model. «Perquè sempre m'han agradat les sabates de taló, des de petitona», i afegeix: «Vull ser model de les que posen morrets». Més ingenuïtat no es pot demanar. La master class del professor Higgins Izaguirre ha sigut breu. Hauria de seguir. Hi ha molta matèria a impartir. Per exemple, aprofundir en els meandres de l'aparent glamur, un riu inquietant que, a vegades, en lloc de desembocar en una fashion passarel·la, acaba desaiguant en qualsevol ratomàquia televisiva.
ELS FILS OCULTS DEL TÈXTIL
Parlant del que és fashion, parlem de les seves víctimes. Això és el que ha fet Jordi Évole (Salvados, La Sexta) viatjant a Cambodja, a les fàbriques de producció tèxtil. Obreres a 137 euros al mes per 10 hores de treball al dia. «¿Per a quines marques treballa?», li va preguntar a un empresari espanyol que té una gran fàbrica allà. «Això és confidencial. No l'hi puc dir». ¡Ahh! Quan una marca exigeix que s'amagui, que s'oculti, el lloc on produeix els seus productes tan bonics, és que hi ha sentiment de culpa.Després de Cambodja, Jordi se'n va anar a Galícia. Allà amb prou feines queden tallers tèxtils. Van tancar perquè el gran boss es va emportar la producció a Portugal. Després, al Marroc. I ara, al Sud-est Asiàtic. Buscant gent en la misèria, quadren els números.
