Exministres busquen president

Buscant als magatzems de desballestament de la política, Jordi Évole (Salvados, La Sexta) ha trobat aquesta setmana sis criatures que en un altre temps van ser ministres, i les ha convocat al voltant d'una taula del Senat per comentar l'actualitat, oficiant un suggestiu Consell d'exministres. ¡Ah! El 1959, Fernando Arrabal va escriure una obra de teatre, El cementerio de automóviles, on retratava unes criatures a qui l'injust esdevenir de la vida havia arraconat en un descampat ple de restes d'automòbils inservibles. Eren éssers molt desgraciats. A més de pobres i desemparats, les forces de l'ordre els reprimia. Les passaven de tots colors. Avui, veient aquests exministres d'Évole, es constata que hem progressat molt.

Fins i tot estant gairebé tots desballestats de la política, i potser encara amb algun punyal clavat a l'esquena, Josep Borrell, Eduardo Serra, Josep Piqué i Carmen Calvo mantenen un estatus de vida confortable. Celebrem-ho. En el cas de la cinquena convidada, Esperanza Aguirre, més encara: la seva supervivència política voreja la immortalitat més absoluta.

Notícies relacionades

Conviure amb el foc

El català i la minifaldilla

Precisament, la seva aparició en aquest espai tenia un interès superlatiu, perquèDoñaEspe acabava de ser una altra vegada notícia, perquè ha dimitit del càrrec de presidenta del PP de Madrid. Com que el programa havia sigut gravat amb anterioritat, a casa ens va entrar un dubte suggestiu. Va ser quan Borrell va parlar de la corrupció i advertia: «En això de la corrupció, sempre acaba llepant el tresorer. Però del tresorer cap amunt, cap». I va afegir: «És necessari que els que manen assumeixin les seves responsabilitats polítiques». ¡Ah! Qui ho sap. Potser aquest virtuós sermó de Borrell va fer efecte en la senyora Aguirre i n'ha precipitat la dimissió.

Amb tot, el moment més deliciós, i fins i tot surrealista, d'aquest televisiu Consell d'exministres va ser quan Eduardo Serra va dir que la solució per a la bona governabilitat d'Espanya era apartar Rajoy i Sánchez, tots dos alhora. O sigui, al cementiri d'automòbils tots dos junts. ¡Ah! Carmen Calvo i a Borrell se'n feien creus. Però això va donar peu que anessin sortint noms de possibles presidents de consens. És curiós, va sortir el de Felipe González, i Esperanza Aguirre va dir: «¿Per què no?». O sigui, com aquell anunci de l'Scattergories en què s'acceptava pop com a animal de companyia. Aquesta part del Consell va ser molt entretinguda.