Un altre malson ferroviari
Mentre s'esgoten els adjectius, creix la indignació per l'enèsim incident a la xarxa ferroviària de Rodalies de Catalunya. En plena hora punta de desplaçaments matinals, Barcelona es va quedar durant hores sense trens i sense una de les seves principals línies de metro a causa d'un foc originat en una estació en desús on s'acumulava una gran quantitat d'escombraries i el manteniment de la qual correspon a Adif. L'atzar ha volgut aquesta vegada que la incidència es registrés el mateix dia en què es reunia la comissió mixta Generalitat-Renfe, a la qual el conseller Josep Rull va assistir amb un nou i inesperat argument en defensa de la permanent reivindicació de l'Administració catalana: l'assumpció de responsabilitat sobre tot el sector ferroviari en el seu territori, tant de vies i estacions com de trens. La Generalitat només té actualment competències sobre la gestió, mentre que Foment, Renfe i Adif formen part d'un galimaties competencial que afegeix confusió a l'hora d'atribuir i reclamar responsabilitats.
Encara que la provisionalitat de l'actual Govern no convidi a l'optimisme, l'incident d'ahir hauria de ser una de les últimes gotes d'un got que ja és ple a vessar per la incompetència del sistema i, sobretot, per la legítima indignació popular. Aquells ponts que van intentar aixecar l'anterior conseller de Territori, Santi Vila, i la ministra de Foment, Ana Pastor, mai van arribar a l'estació terme perquè les bones intencions dels dos polítics es van diluir al no concretar-se en la pràctica.
No està de més recordar ara que les primeres mostres de desafecció catalana amb caràcter massiu van tenir com a eix el deteriorament de les infraestructures i el caos que va generar l'arribada de l'AVE a Bar-celona. Des d'aleshores, la incapacitat per tancar el degoteig d'episodis negatius a Rodalies ha fet augmentar el malestar d'uns ciutadans que es consideren ostatges d'un sistema que no funciona i que, cada vegada més, no veuen malament una futura desconnexió ferroviària de Catalunya. Però ara el que es necessita és activar mesures urgents més enllà d'inútils pedaços. Encara que no corrin els millors temps, només amb una compartida voluntat política es podrà acabar de veritat amb aquest malson ferroviari. No hi ha marge per a més paciència.
