No és país per a pactes

¿Realment necessitem un Govern?, es pregunta en una carta publicada aquesta setmana Jon García, administratiu de Bilbao. I pot ser una broma, sí, però no deixa de ser una pregunta recurrent en la conversa pública quan més d'un mes després de les eleccions les forces polítiques espanyoles, les noves i les velles, no han sigut capaces d'acordar un Govern. De fet, almenys oficialment, fins a aquesta setmana ni tan sols s'havien posat a parlar: molta gesticulació (aquelles línies vermelles), molt de tacticisme, molt de cop al pit, molt de terreny marcat i poca cosa més. «Després de formar Govern, ja es podran tractar totes les qüestions que sorgeixin, però la prioritat és entrar i formar Govern. Posar un munt de condicions abans d'entrar em sembla ridícul», es lamentava en una altra carta Román López, mestre industrial jubilat d'Arrasate. No ha sigut fins ara aquest l'ordre dels factors dels (vells i nous) polítics.

Hi ha poca cultura del pacte, es diu, i aquesta idea s'ha erigit com un dels pilars de la conversa des del 20-D. I és veritat, Espanya no és un país per a pactes, perquè ancestralment la política espanyola s'assembla més a Duelo a garrotazos, el famós fresc que adornava les parets de la Quinta del Sordo de Goya, que als gravats dels pares fundadors de la Constitució dels Estats Units dirimint les seves (en alguns casos, profundes) diferències amb el dit petit alçat.

El pacte, la coalició, és un cos sospitós en la cultura política espanyola. No hi estan acostumats ni els polítics ni els mitjans. Embolic i enrenou són paraules que acostumen a acompanyar els titulars i les cròniques polítiques allà on els electors van decidir que era imperatiu governar en coalició. Per ser justos, és precisament en això, un enrenou, en el que acostumen a derivar els governs de coalició per aquestes contrades. El pacte i la coalició no acostumen a ser vistos ni com una suma ni com una possibilitat, sinó com a renúncia i derrota d'algun dels pactants. Hi ha casos que criden realment l'atenció, com el de l'acord a Catalunya, en què el pacte va ser considerat com una derrota de tots els que el van subscriure.

Però no són només els polítics i els mitjans els que tenen una escassa cultura de pacte. També és difícil de trobar en la conversa pública. Si abans de les eleccions predominava el discurs de la pluralitat, la regeneració, la nova forma de relacionar-se entre representats i representants, ara el discurs ha tornat a les trinxeres, cadascú a la seva, des d'on s'assenyalen les línies vermelles en els altres per ignorar les incoherències en un mateix. «Una vegada vista la falta d'entesa fins ara, no culpo cap dels polítics que hem elegit per al Congrés. Senzillament perquè són el mirall real de les inquietuds, el desassossec, la desconfiança, etcètera, de cadascun dels ciutadans corrents», escriu Conrado Gallego, empleat metal·lúrgic de Berga, que afegia a la seva carta: «Unes noves eleccions no seria un fracàs dels nostres polítics, sinó un fracàs de tots els espanyols».

El discurs crític de la ciutadania envers els polítics a vegades obvia que alguns dels seus costums són reflex dels de la mateixa societat d'on han sorgit. En aquest cas, la cultura del pacte i de l'acord és un bé escàs en altres àmbits més enllà del polític, des del laboral o l'acadèmic fins al familiar o fins i tot el de les relacions de consum. A vegades, sembla que l'acord tàcit que genera més consens al país és el de les factures sense IVA, gràcies.

Però el cas és que aquesta mateixa societat poc procliu al pacte ha encarregat a aquests polítics amb escassa cultura de coalició en un sistema que no afavoreix els acords entre partits que arribin a un acord en un moment de màxima exigència social, política, econòmica i institucional. Fan falta urgentment pactes a tots els nivells, encara que sigui a garrotades.