tu i jo som tres
Lesbos, la nostra vergonya
Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal /
De vegades la tele ens sacseja. I sentim vergonya. El documental que caba d'oferir-nos TV-3 a Sense ficció (To Kyma. Rescat al mar Egeu) ha sigut una plantofada a la cara. La nostra cara d'europeus. El treball és obra de David Fontseca i Arantza Diez. Se n'han anat pel seu compte i, buidant la seva humil guardiola dels estalvis, fins a l'illa de Lesbos. Per compromís amb ells mateixos, per compromís amb el seu ofici d'informadors, per compromís com a éssers humans davant la vilesa que Europa està permetent. Allà se n'han anat amb la càmera, a la costa nord de l'illa, plena de penya-segats.
I han seguit els esforços que dia i nit aquesta petita oenagé de Badalona, Pro-Activa Open Arms, està portant a terme, salvant totes les vides humanes que pot. Arriben els refugiats transportats per organitzacions mafioses. Els cobren 1.200 euros per persona i els prometen un viatge en condicions. Però són tancats en closques i llançats al mar, a la seva sort. Centenars de nens, dones, vells, acaben ofegats. En aquest treball hem vist la mort. Però, sobretot, hem sentit vergonya. No són immigrants il·legals, encara que així els catalogui Europa. Són refugiats que fugen de la fam i de la guerra. I aquí els donem un tracte que no reben ni els gossos. Deia Óscar Camps, l'ànima d'aquesta oenagé: «No em sento representat pel meu Govern ni per cap Govern europeu, però seguirem aquí mentre la societat civil ens recolzi». El treball de Camps i el seu grup de voluntaris és heroic. I el que ha fet Fontseca és ensenyar-nos, portar-nos fins a casa les imatges de la nostra pròpia degradació. Un dia aquest documental es transformarà en referent. Els nostres fills veuran el que nosaltres, els seus pares, els seus avis, mai hauríem hagut de permetre com a europeus, com a éssers humans, que passés.
Celebro que TV-3 hagi trobat espai a la seva graella, tan plena de produccions del grupet de selectes beneficiaris que dominen la seva programació. Conec Fontseca. És un outsider, un rar que no forma part del pinyol de protegits de la seva. Es llança amb els seus propis mitjans, càmera en mà, quan li bull la sang davant el que està passant. I després, acabat el documental, li fa una visita al Sant Crist de Lepant de la catedral de Barcelona i li posa una espelma. Perquè l'ajudi a fer que l'anomenat motor de la indústria audiovisual de Catalunya li permeti donar sentit al seu afany.
