Anar al contingut

'La meva lluita', en les escoles alemanyes

Reyes Mate

Hitler no només va seduir grups radicals sinó gent normal, els verdaders actors del desastre

Amb 12 milions de còpies fins a la derrota i mort el 1945 del seu autor, Adolf Hitler, La meva lluita segurament és el llibre que, després de la Bíblia de Luter, ha influït més en la història alemanya. L’Associació de Professors Alemanys entén que, després de 70 anys de condemna, el llibre maleït pot entrar a les aules sota rigoroses condicions. Només es parlarà del llibre, en efecte, a les classes de batxillerat i s’utilitzaran extractes de l’edició crítica que acaba d’aparèixer a Munic. Els seus gairebé 3.500 comentaris, destinats a explicar l’origen de les idees i, sobretot, a rebatre-les, ajudaran a vacunar els joves lectors de qualsevol perill de contagi.

El fet de col·locar a la prestatgeria d’un institut de batxillerat el pamflet de Hitler al costat de clàssics tan venerats com Goethe o Schiller havia de generar polèmica, i així ha sigut. Molts alemanys pensen que per informar-se sobre aquesta fosca etapa del seu passat hi ha llibres d’història millors. L’Associació de Professors manté, no obstant, la seva decisió argumentant que «explicar els mecanismes de la propaganda forma part d’una educació moderna».

La meva lluita no és un pamflet escrit per un caporal curt d’enteniment. És veritat que no brilla per la seva originalitat, però aquest mig miler de pàgines són l’expressió de sentiments primaris, fortament reprimits per la cultura dominant, que Hitler desperta, i aconsegueix posar-los a la seva disposició. El seguiran fins a la derrota final. Si ens preguntem com el poble «de poetes i pensadors» es transforma de sobte en el de «picaplets  i botxins», com deia Karl Kraus, la resposta està en aquest llibre. 

Malgrat el seu manifest desordre, aquest mal pintor que era Hitler aconsegueix dibuixar clarament les línies mestres del que s’ha anomenat el hitlerisme. En primer lloc, convoca les frustracions personals de tota mena, els ressentiments polítics per les condicions lleonines de la pau de Versalles i l’orgull nacional ferit, al voltant de la bandera del nacionalisme. Després es presenta ell mateix com el cabdill redemptor, el Führer que sabia el que volia el seu poble i que ell podia satisfer si els altres se sotmetien cegament al seu lideratge. El secret de l’estratègia hitleriana radicava en la comuna-unió, en l’atracció del concepte de poble, assumpte gens fàcil tenint en compte la pluralitat de les frustracions. Intuïtivament va descobrir el ciment amb què conjuntar tantes fractures: s’havia d’identificar un enemic que fos de tots. Havia de ser algú ben conegut, estrany a la mateixa sang, marginal en la història, però algú que hagués sortit airós de la brutal crisi econòmica i social que els ofegava a ells, els membres del poble superior. Era el jueu. L’antisemitisme com a expressió de l’odi a l’altre va ser la pedra angular del nacionalsocialisme. Amb aquests principis llibrescos Hitler va fabricar una bogeria política que va sembrar la història de cadàvers. El que així es va escriure, després es va fer història. La importància d’un modest llibre anomenat La meva lluita és que hi va haver Auschwitz.

    ¿Aquest llibre servirà a les escoles per desactivar les temptacions extremistes dels joves? Sempre es pot aprendre dels llibres, però el que no es pot perdre de vista és que a qui va seduir el hitlerisme no van ser els grups radicals sinó la gent normal. La salut o la malaltia d’una societat no es mesura pel soroll que provoquen grups de joves extremistes, sinó per la violència latent en ciutadans normals amb actituds i opinions políticament correctes. Els actors del desastre eren gent que llegia Rilke al matí i tocava Schubert al vespre: aquests van ser els que van accionar durant les seves hores de feina les càmeres de gas. I Hitler va saber metabolitzar les frustracions, els ressentiments i els desitjos de la majoria del poble en un nacionalisme militant que havia de ser necessàriament excloent, antisemita, perquè «l’ésser alemany» tingués perfils ben definits. 

La lectura crítica de La meva lluita pot ser eficaç, doncs, per combatre la temptació nacionalista. ¿Alemanya està en aquesta situació?. Hi ha senyals preocupants. L’excanceller Helmut Schmidt criticava fa uns anys Angela Merkel i els polítics de la seva generació per haver oblidat que Auschwitz –és a dir, la traducció pràctica de les idees hitlerianes– prohibia als alemanys el recurs a claus nacionalistes per afrontar els problemes europeus. I Habermas va dir a Madrid que «Alemanya, quan ha sigut nacionalista no era democràtica, i viceversa». Sembla que als docents el que els preocupa és el gihadisme, la islamofòbia i el neonazisme; ara bé, el que aquest llibre revela és la capacitat destructora del nacionalisme. Del hitlerià, naturalment, però no només.

Filòsof i investigador del CSIC.

Temes: Alemanya