La gran catarsi

No hi ha res que produeixi més enveja que veure sortir algú alliberat i feliç després d'una dura sessió de psicoanàlisi: així es mira avui l'Espanya enrocada la Catalunya independentista. Mas va trobar sobre la campana la sortida impossible del laberint i el procés va fer la seva primera gran catarsi. Ja s'ha escrit molta literatura sobre les imperfeccions de l'acord, que van des de l'aparent designació a dit del nou president fins a la frase de corregir amb la negociació el que no van donar les urnes, però a mesura que passen les hores els efectes del moviment de dissabte són més transcendents que els seus defectes interns. Perquè no és només que s'hagi salvat el procés una altra vegada in extremis sinó sobretot que la pilota va travessar volant l'Ebre i està penjada al terrat de la política espanyola i de part de la seva opinió pública que, en plena provisionalitat, assisteixen amb la boca oberta a l'esfondrament final del gran dogma dels últims anys titulat el procés és Mas. Quantes hores de TV i ràdio dedicades a confondre el sobiranisme amb una persona, amb la vana esperança d'aniquilar un moviment mitjançant la destrucció d'un sol individu.

Un cop ensorrada la fal·làcia, una part d'Espanya es va assabentar dissabte que mort la cuca el verí continua i que sense Mas el procés s'enforteix encara més. Encara que sembli increïble hi ha gent que s'ha assabentat el gener del 2016 que la primera manifestació del 2012 no va ser obra del dimoni Mas, amb un desfasament de gairebé quatre anys, com si visquéssim en una galàxia incerta als confins de la Via Làctia.

Un mirall per a Rajoy

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

La complexa ciència del procés requereix paciència, saviesa i molta finor, i si als habitants indígenes de la galàxia, avesats com estem a les seves contradiccions i inesperats girs argumentals, ja ens costa entendre-la en tota la seva dimensió, imaginin-se els que han pretès reduir-la a una sola persona a quatre anys llum de distància. L'autoimmolació de Mas és ara un mirall en què Rajoy no suporta veure's, perquè l'interpel·la a ell i a tots els que feia setmanes que esbombaven la falta de govern a Catalunya, i s'han trobat que el bumerang de la inestabilitat torna sense pietat sobre els seus caps.

La frustració provocada pel pacte català ha portat a desenterrar una altra vegada el fantasma de la gran coalició, cosa sorprenent tenint en compte que és sota el govern més fort que es recorda, el del PP del 2012 al 2016, quan Catalunya ha començat a fer les maletes. Dissabte passat el procés es va posar en marxa una altra vegada i malgrat que ho va fer amb dolor ara somriu conscient que l'angoixa ha canviat de bàndol. L'Espanya política pot optar per seguir fingint que aquí no passa res o iniciar la seva inevitable sessió de psicoanàlisi. De moment, en catarsi Catalunya guanya un a zero.