Editorials
La decadència del chavisme
Disset anys després que Hugo Chávez va guanyar les seves primeres eleccions generant el bolivarisme que li va donar nombroses victòries a les urnes i al carrer, els veneçolans han dit «prou» infligint una duríssima derrota personal a Nicolás Maduro i una derrota política a tot el sistema chavista. Culpar de la pèrdua de la majoria a l'Assemblea Legislativa, com ha fet el president, «una contrarevolució» o un enemic en forma de «guerra econòmica» no augura ni una neta acceptació del resultat de les urnes ni haver assumit la responsabilitat en la derrota.
Malgrat l'ús i l'abús de tota la maquinària de l'Estat a favor del chavisme, la incompetència de Maduro, la creixent insatisfacció popular amb el poder, la crisi econòmica i la repressió política l'hi havien posat relativament fàcil a l'oposició. Ara arriba el més difícil. No serà fàcil mantenir compacta la coalició guanyadora formada per un conglomerat de forces que van des de la dreta pura i dura a una esquerra moderada. Ja en el passat, la dificultat de treballar junts davant del Govern de Chávez va arruïnar moltes possibilitats d'exercir un paper real d'oposició.
Notícies relacionadesLa inqüestionable victòria de diumenge ha de ser l'esperó per exercir en tota plenitud el poder legislatiu que les urnes han conferit a la coalició multipartidista. Ja s'encarregarà l'oficialisme des de la presidència, amb les àmplies atribucions de què disposa, de posar dificultats al treball d'un Parlament on la fins ara oposició serà folgada majoria. Per això és fonamental que el que fins llavors unia els socis del MUD -el rebuig al poder, el no al chavisme-- es converteixi en acció política en positiu, que els guanyadors sàpiguen administrar i no dilapidar l'espectacular victòria, sobretot quan el país necessita afrontar urgentment la crisi econòmica.
El resultat d'aquestes eleccions també té una lectura regional, més enllà de les fronteres de Veneçuela. La derrota del chavisme es produeix a escasses setmanes de la soferta pel kirchnerisme a l'Argentina i en ple allunyament d'aquest moviment de la presidenta brasilera Dilma Rousseff. La revolució bolivariana i l'anomenat socialisme del segle XXI donen mostres clares d'esgotament obrint el camí a un canvi de signe polític a tota la regió.
