El déu de la seguretat

Carrers deserts, escoles tancades, la Lliga de futbol suspesa i el metro desert. Un sinistre avís advertint que la gent no s'acosti a les finestres. I l'Exèrcit patrullant en ple centre de la capital d'Europa. Aquest malson postmodern no és el fruit de la imaginació de cap escriptor sinó la foto exacta de Brussel·les aquests últims tres dies. A la suposada capital de la llibertat s'ha decretat un toc de queda sostingut com si fos la segona guerra mundial potser perquè hi ha qui ja ha assumit que estem en la tercera. Els passos de les botes de l'Exèrcit retrunyint per la Grande Place deserta són el principal trofeu que s'emporta l'Estat Islàmic, molt més fins i tot que la dels seus covards assassinats, perquè aconsegueix un estatus impensable fins fa poc: tracte d'igual a igual, alteració excepcional de la vida quotidiana i escenificació del terrorisme com a prioritat única de tots els governs europeus.

Sembla gairebé un sarcasme que les mesures que haguessin sigut efectives abans de l'atac es prenguin justament després, quan ja és tard i altament improbable que hagin servit per a res més que per justificar el poder que les ordena. La hiperteatralitat militar té la justificació perfecta, atès que és indemostrable, és a dir, que ha evitat un atemptat, i així no es discuteix si és o no és procedent. Cert, ningú dubta que la policia ha de caçar els assassins, i si pot ser evitar que travessin els controls davant els seus nassos, però aquest estat d'excepció que s'ha aixecat, per cert sense resultat concret, és una deriva escabrosa que no sabem on ens porta.

L'altar del sacrifici

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Tot això, seguint la sinistra estela de l'11-S, es fa en nom del nou déu, el de la seguretat, al qual oferim en l'altar del sacrifici totes les nostres llibertats. És curiós que aquest malson orwel·lià que aviat es franquiciarà en altres països s'assagi a Bèlgica, un Estat semifallit institucionalment que amb prou feines aconsegueix governar-se a si mateix en la seva inestabilitat habitual entre els partits valons i flamencs. A l'Europa de les llibertats en què ja ningú ens pregunta si volem anar a la guerra no sembla probable que ningú ens hagi de preguntar si volem l'estat de setge. Però el més inquietant no són les mesures imposades en nom de la seguretat, sinó la resignació amb què uns quants milions d'europeus semblen acceptar aquesta sobtada paràlisi de les seves vides.

¿Estat d'excepció o mort? Així sembla ser la perversa elecció binària que se'ns planteja, com si no hi hagués camí intermedi. Potser ja siguem minoria, però molts ciutadans preferiríem una mica més de risc a canvi de molta més llibertat. Més que res perquè els que diuen que defensen la nostra seguretat aquí són els que han generat el caos allà. Sí, el remei és a vegades pitjor que la malaltia.