Anàlisi
El tigre ferit
La lluita contra un tigre ferit sempre és perillosa. Però la saviesa oriental ens recorda que, si no pot defugir-se el combat, és millor enfrontar-se al tigre ferit que al tigre en bones condicions, que corre més i mossega més de pressa. No he trobat, al contrari, cap reflexió convincent sobre si és millor trobar el tigre deprimit o eufòric. Potser perquè ningú que hagi ensopegat amb un tigre deprimit ha pogut explicar-ho, potser perquè els que l'han tingut al davant han acabat confonent-los amb gatets grans i els han pogut despatxar sense cap problema.
És evident que el Barça s'enfronta ara a un tigre ferit i deprimit. Farà bé de no confiar-se. Però ha de sentir-se segur, ha d'anar per ell: té la possibilitat de deixar-lo a punt perquè durant una bona temporada només pugui donar joc, coix i desdentat, als circs. Pel que fa a la depressió, si li claven una bona allisada, el tigre/gatet quedarà a mercè de l'assistència psicològica desesperada que li puguin prestar els àrbitres amics, que són els únics membres del Regne Animal que poden mantenir-lo amb vida.
El quadro clínic del Reial Madrid és curiós. Té excel·lents futbolistes, però no sap fer un verdader equip. Ha passat de ser un onze sense porter (i li va costar molt apunyalar Iker Casillas per desestructurar-lo) a ser un equip en què l'únic que funciona és el porter, Keylor Navas, tot i que és un noi sense glamur, d'aquests que no agraden a Florentino (que va fer tot el possible per fer-lo fora). El secret de Keylor és molt senzill: triomfa perquè és l'únic que ha de fer la seva feina de manera individual, l'únic que no ha d'associar-se amb ningú en un onze que no sap fer-ho. El Madrid suma altres problemes. Cristiano s'està quedant sense la punta de velocitat amb què marcava distàncies i juga per obtenir títols individuals i no els col·lectius. Bale s'ha convertit en la figura que tots prefereixen que no jugui perquè en aquest cas els altres poden actuar a les seves verdaderes posicions. Benzema, a partir d'ara, serà rebut a tots els estadis com si fos el Caco Bonifacio, aquell protagonista de còmic que es va fer famós pel seu antifaç, el seu rossinyol i els seus delictes estrafolaris...
Aquest equip fallit té desesperada la seva afició. Els seguidors saben que el culpable del desastre és Florentino, però també saben que qui ho pagarà és Benítez. En l'imaginari popular sospiren perquè Florentino provi sort amb Zidane. I després, si tot segueix malament, amb Raúl. Però el mal està en una mena de tifa que porten enganxada sota el peu. Mentre el president segueixi al seu lloc no hi ha remei i no tornarà la bona olor. Els recanvis no solucionaran el problema. Ni tan sols si torna el que no hauria hagut de sortir, Ancelotti, o el que més s'assembla al que porten sota el peu: Mourinho.
Tot i així, el Barça ha d'anar amb compte perquè a vegades l'inferior guanya, com demostra l'Eibar a la Lliga. Amb Messi o sense Messi, aplaudeixin Piqué o li xiulin, si al Bernabéu juga sense complexos (i amb plena consciència que si perd no passa res perquè la seva superioritat de cara al títol és nítida), el tigre quedarà fet una coca.
Notícies relacionadesNOTA: PARTIT POLÍTIC
Que ningú dubti que serà un partit molt polític. Que ningú dubti que tindrem una altra barreja de política i esport. Que ningú s'escandalitzi per això, és el més normal del món. Qui no s'ho cregui, qui desitgi seguir amb el discurs hipòcrita que aquestes dues coses s'han de separar, que repassi el vídeo del partit de Wembley d'aquesta setmana. Qui cregui que els himnes i les banderes a l'Anglaterra-França es van exhibir per raons futbolístiques, ha d'anar a l'oculista i al psiquiatre. ¡Mai s'havia vist una exhibició nacionalista i patriòtica tan gran en un estadi! Els dirigents de la UEFA poden seguir castigant les estelades i els xiulets del Camp Nou amb l'argument que la política no ha d'entrar als estadis. Poden fer-ho tant de temps com vulguin. L'únic que aconseguiran és incrementar el ridícul injust i sectari que estan fent.
