El patrimoni nacionalsobiranista

Si prenem certa perspectiva davant de l'agitat escenari català comprovem que ha sigut modelat en el transcurs del temps enllaçant nombroses i variades accions polítiques. I es compti com es compti, es tracta d'un patrimoni nacionalsobiranista difícil d'imaginar fa una dècada. No cal dir-ho si, gairebé amb pudor, ens remetem a l'exaltació dels dies del Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. Cap dels presents en aquelles dignes demostracions cíviques s'hauria imaginat res de semblant a la situació actual en què un 48% dels votants es posicionen per un canvi substancial. Un gran patrimoni sens dubte, però que com tot patrimoni legítim és tan difícil d'acumular com fàcil de dilapidar. I em temo que entre els hereus, dilluns de la setmana passada, se'n va començar a disposar amb gran lleugeresa.

No serà la primera vegada. El 1934, la indignació d'uns quants (entre els quals PSOE i ERC) va donar lloc a un impulsiu i poc legítim acord de despatx que va acabar en un aldarull; amb Franco fent les seves primeres armes peninsulars a Astúries, i amb Companys i companys -entre els quals un besoncle de qui escriu-, reclosos a l'Uruguay, un vaixell presó ancorat al port de Barcelona. Companys es va preguntar, durant molt temps, què havia fallat i per què les esquerres no l'havien secundat. M'imagino que la mateixa pregunta es formula, encara, el president Mas en la seva particular nit fosca de l'ànima. Llavors s'esperava una trucada de telèfon que informés de si, efectivament, ja hi havia manifestació a la Via Laietana per salvar la República Catalana. No cal dir que no va trucar ningú.

Anys després, Vicens Vives no va deixar d'advertir, entre altres a Jordi Pujol, sobre la falta de perspicàcia del català enfront de l'Estat. Semblaria que aquella advertència ha sigut significativament ignorada una altra vegada. I això tant a l'interior com a l'exterior. A l'exterior, s'ha navegat entre el ridícul i la ingenuïtat -aquí ens convé recordar Tarradellas-. Perquè comptem amb un representant permanent a Brussel·les que no pot ser rebut com a tal perquè només hi estan representats els estats i, per tant, la seva presència és tan eficaç com la de l'hipotètic ambaixador kurd a Wa-shington.

A més A MÉS, a ningú amb dos dits de front li passa pel cap que, en el difícil equilibri europeu, algú es disposi a moure una peça que comporti un risc efectiu per a la Unió. En qualsevol cas, si passés alguna cosa, convindria preguntar-se si no es tracta d'un moviment en un tauler més ampli, similar al que ja va enfrontar la credulitat de Pau Claris al segle XVII, o la ingènua fe en l'indestructible compromís britànic amb Catalunya al XVIII. No incloc l'ideal del president nord-americà Wilson, al voltant de pobles i estats, perquè crec que l'eufòria no ha arribat fins a aquest extrem.

Però és que, al seu torn, en el combat interior, s'està aconseguint una cosa difícil d'imaginar. El partit, nascut a Catalunya fruit de la irritació d'una intel·liguèntsia davant l'obsessiu desplegament cultural identitari, s'ha anat alimentant fins a convertir-se en un crescut adolescent amb ganes de provar-se en l'exercici del poder. De manera que un escenari potencial després del 20-D seria el d'una forta sintonia entre el novell i ambiciós partit i l'aspra i eixuta prosàpia funcionarial per a la salvaguarda de l'Estat. És legítim preguntar-se si davant d'aquest pacte potencial, la resposta federal no resultarà una pobra defensa carregada de bona intenció.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Mentrestant, i per si tot això fos poc, el que és més probable és que el pacte «per no viure més com a esclaus» (sic) vagi perdent força. I veient com s'està desenvolupant la celebració, alguns dels assistents es vagin preguntant si la parella de ball segueix sent tan prometedora, ara que la llum del matí despunta i el maquillatge es dissol. O, en altres paraules, que el debat comença a desplaçar-se de l'eix llibertat opressió al de seguretat anarquia.

El tempo en política ho és gairebé tot. Avançar-se o endarrerir-se no és tàctica, és estratègia. I molt em temo que, a Catalunya, l'estratègia ha sigut desafortunada. El resultat d'aquest error no augura res de bo. No és desenraonat imaginar un Estat reforçat en el seu ideari igualitarista; la credibilitat perduda, i uns quants anys de melancolia per endavant en què fer-se retrets mutus per acabar coincidint en l'amarg record de la injustícia comesa. Si fos així, farien falta uns quants anys més per tornar a disposar d'un patrimoni similar a l'actual, un patrimoni que ben gestionat permetés asseure's a parlar i abordar de forma assenyada la inherent tensió centrífuga a Espanya que apuntava Pierre Vilar.Catedràtic a ESADE Business and Law School (URL).