La Maria Rosa ingressarà demà en una residència per a persones grans. En els últims anys ha patit dues intervencions quirúrgiques i diverses hospitalitzacions. Ara no es pot valer per si mateixa i als seus 81 anys se sent cansada. Fa gairebé dos anys que viu a casa de les seves filles, que li han mostrat el seu afecte cuidant-la i acompanyant-la en tot moment. Per una banda se sent trista perquè no pot tornar a casa seva, però, per l'altra, se sent tranquil·la pel fet de no ser una càrrega per a la seva família. Ha sigut una decisió llarga i difícil.
En la cultura mediterrània, a vegades se segueix interpretant el fet d'ingressar en una residència com un signe de fracàs del suport familiar. Aquesta idea pot generar falsos sentiments de culpabilitat en fills, filles, esposos i esposes. Encara que no és possible generalitzar i per descomptat s'ha de respectar la individualitat de cada cas, moltes famílies s'emporten la grata sorpresa que l'ingrés a la residència es converteix en un estímul que facilita les relacions socials, així com altres activitats terapèutiques i recreacionals (fisioteràpia, tallers d'habilitats, grups de conversa, música, jocs de taula...). Activitats que a vegades no és possible oferir al domicili, on la família cuidadora ha d'afrontar altres responsabilitats (feina, fills petits…). Durant molts anys les institucions de gent gran han sigut vistes com a espais al marge de la societat, contaminats a vegades per la falsa idea d'un entorn professional poc qualificat. No obstant, en el moment actual l'entorn dels recursos residencials, tant en l'àmbit públic com en el privat, ha fet passos de gegant cap a una millora de la qualitat assistencial i de la qualificació dels seus professionals. Aquest fet permet en ocasions que l'ingrés en una residència es pugui veure com una etapa més avançada en la prestació de les atencions que es necessiten i no com un fracàs de l'estructura familiar.
Afortunadament, la població de gent gran no és homogènia i entre ells conviuen avis amb bon estat de salut amb altres que estan malalts i discapacitats. Moltes vegades els primers fan de cuidadors dels segons. Així, no és infreqüent trobar filles sexagenàries que cuiden els seus pares octogenaris, matrimonis amb edats similars en què un fa de cuidador de l'altre. Aquests avis ajuden les seves famílies, a la vegada que estan contribuint a l'Estat del benestar exercint de cuidadors, ja que si no fos així moltes d'aquestes atencions haurien de ser proporcionades per altres proveïdors de serveis sanitaris i/o socials públics o privats. Aquesta societat està en deute amb aquest col·lectiu de persones grans. Responsables polítics, professionals i familiars tenim el deure moral de proporcionar en el futur la millor atenció possible a aquests avis cuidadors, que amb el seu esforç actual contribueixen a mantenir l'Estat del benestar. Demà, la Maria Rosa ingressarà a la residència, descobrirà professionals que la cuidaran i seguirà tenint l'afecte de les seves filles. I un record per a Agramunt i les seves persones grans que han mort, els seus familiars, cuidadors i professionals. Tant de bo que aquesta tragèdia serveixi per recordar que hem de treballar per millorar un sector que possiblement algun dia tots necessitarem.
