Albert Rivera, ¿el providencial?

En el meu últim article en aquest diari vaig expressar l’esperança que el famós seny català prevalgués entre els votants el 27 de setembre i que els separatistes no se sortissin amb la seva. Crec que el resultat ha sigut, per als que anhelem una Espanya renovada però unida, bastant positiu. Els de Ciutadans s’hi han lluït, de veritat. No podré oblidar les imatges de legítima alegria transmeses des del seu quarter general a l’anar-se coneixent l’envergadura del triomf. Només comparable, en el meu record, amb la reflectida en les cares la nit victoriosa dels socialistes després del fracassat intent de 1982, amb el xulesc Antonio Tejero al capdavant.

Però l’equiparació no és del tot justa. L’arribada al poder del PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra estava cantada en aquelles circumstàncies, mentre l’auge de Ciutadans, fruit d’una perseverança tenaç des dels seus primers passos barcelonins fa nou anys, ha superat totes les expectatives.

El fenomen em porta al cap l’expansió registrada fa quatre dècades pel fulmar boreal (Fulmarus Glacialis), au marina de ràpid i incisiu vol que fins llavors només habitava les illes Hèbrides a Escòcia però a la qual de sobte li va agafar per emprendre l’ocupació dels penya-segats de tota la nació (i d’Irlanda també) en una gesta colonial espectacular. A Ciutadans encara li queden territoris per poblar, però amb el ritme que porta, i el tarannà que els distingeix, la seva arribada allà potser no tarda. Tarannà impregnat del seny esmentat i d’un entusiasme molt d’agrair en l’actual conjuntura política i social d’un país que té molt i molt de futur, si decideix posar en ordre casa seva.

El més fascinant de Ciutadans és que, per primera vegada en la història –si no m’equivoco–, ha sorgit a Catalunya un partit centrista que no només es dirigeix a la seva pròpia comunitat sinó a tot Espanya. O sigui, un partit d’arrel catalana amb explícita vocació estatal. I amb un discurs eminentment raonable. Fa anys que penso que fa falta aquí un partit conservador en la línia del britànic, o sigui civilitzat, obert al diàleg i aliè a la desqualificació de l’adversari.

A Westminster els insults no es toleren. I si a algú l’enxampen amb les mans a la massa, o mentint, o enganyant, o recorrent a algun equivalent illenc de la botifarra, se n’ha d’anar de seguida, sigui del partit que sigui. Són les regles del joc, regles inviolables. De conservadors britànics els nostres populars no en tenen absolutament res, per descomptat. Hem vist, al llarg dels últims quatre anys, que al PP gairebé ningú dimiteix ni es disculpa, ni quan es tracta d’haver comès abusos considerables o proferit una monstruositat especialment indecent, fins i tot envers els assassinats pel franquisme (el més recent cas és el del colèric senador murcià José Joaquín Peñarrubia, que ha dit a la Comissió de Pressupostos del Senat, traspuant menyspreu, que «ja no hi ha més fosses a descobrir, llevat que s’entestin a buscar Federico García Lorca en els quatre punts cardinals d’Espanya»).

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Rivera i la seva gent tenen un altre tarannà, sí. Saben dialogar i escoltar. No els agraden els crits. Això em reconforta, em complau i em dóna esperances. Si bé és probable que en la consulta que s’acosta Ciutadans atregui els vots d’un bon grapat de socialistes descontents, sobretot a conseqüència de la desinflació de Podem –no aliena als excessius fums que els van pujar a Iglesias i els seus companys després de les eleccions europees–, sembla evident que el seu calador principal serà el dels populars desafectes. Desafectes... i desesperats amb la falta de lideratge que mostra el partit, començant per Rajoy, les lluites internes que ara van aflorant i els abjectes nivells de corrupció assolits últimament. A mi em sembla que Rivera té aire de ser el líder centrista que tanta falta fa. ¿Providencial? Podria resultar que sí. De totes maneres, ja que estan en trànsit de desaparèixer de l’escenari el bipartidisme i les majories absolutes, el quid és amb qui s’avindrà Ciutadans després del 20-D.

Espero que no sigui amb el Partit Popular. L’aliat natural de Rivera i els seus és el PSOE, i l’entesa aconseguida a la Junta d’Andalusia permetrà, entre altres encerts, que es puguin aprovar els pròxims Pressupostos. Per ser de veritat providencials i ajudar a posar dempeus aquest país que se sent principalment de centre, que exigeix transparència, ètica i el final de la picaresca, Ciutadans té l’obligació, des del meu punt de vista, de no recolzar els que una vegada i una altra, al llarg de la legislatura que s’acaba, han demostrat no estar a l’altura.