El president Mas i la justícia
Fa uns dies va aparèixer publicat un article en un mitjà digital que firmava José María Mena, on asseverava: “No m'agrada Mas, però la seva imputació és una aberració jurídica”; frase que reprodueixo per ser d'allò més eloqüent. En tot cas, no sé si és una aberració jurídica o no, però sí que crec que la imputació de Mas i de dos membres més del seu Govern està mancada de la solidesa que ha de presidir qualsevol acció penal.
L'origen de l'actual conflicte que pot derivar en el que alguns denominen “xoc de trens”, amb matisos si es vol, se situa en la convocatòria del 9 de novembre, inicialment anomenat referèndum i, després, denominat eufemísticament procés participatiu que, com tothom sap, no tenia cap rellevància jurídica encara que de la seva celebració emana la controvèrsia que en aquests moments és notícia a tots els mitjans de comunicació. Incidint en això anterior, convé recordar que la Junta de Fiscals del TSJC va manifestar els seus dubtes sobre el fet que pogués prosperar una querella per uns fets que, en determinats mitjans, es criminalitzaven amb escarafalls, mentre altres al·ludien al fet quees tractava d'un conflicte polític que s'havia de resoldre a través d'aquella via. Sigui com sigui, el Ministeri Fiscal interposa una querella que, com és obvi, va ser admesa a tràmit pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que, en aquests moments, està en fase d'instrucció. En aquest sentit, potser per ingenuïtat, he de confessar que em va causar una innegable sorpresa els delictes que s'atribuïen als imputats (ara investigats). Bàsicament l'eix inicial de la discussió girava al voltant de l'existència d'un delicte desobediència greu, més tard ampliat a la prevaricació, a la malversació de cabals públics i a la usurpació de funcions; sense deixar de mencionar que, des de determinats sectors, es parlava també de sedició.
Malgrat que sobre això ja s'ha dit molt, no puc sinó tornar a reflexionar en veu alta sobre l'existència d'un presumpte delicte de desobediència. En primer lloc, el setembre del 2014, el Govern va interposar un recurs davant el TC. La seva admissió implicava que quedaven suspesos tant la llei com el decret de la consulta i els seus annexos. Suspensió que va tornar a ratificar al novembre el mateix TC davant una nova convocatòria que formalment es revestia d'una altra manera, encara que materialment pretenia el mateix: la celebració d'un referèndum. Però en lloc de promoure un incident d'execució de la primera Providència, el Govern va posar en marxa un segon procediment en què l'Advocacia de l'Estat va demanar expressament al TC que advertís les autoritats i funcionaris de la Generalitat que el fet de no acatar l'ordre de suspensió podria suposar incórrer en un delicte de desobediència, que comporta la pena d'inhabilitació; requeriment exprès que no va ser atès pel TC i que, al meu entendre, és una de les claus per qüestionar-nos l'existència d'un delicte de desobediència.
Notícies relacionadesNo obstant, anem una mica més lluny, ja que els requisits que han de concórrer per apreciar-se un delicte de desobediència greu han sigut posats de manifest per la jurisprudència i per la doctrina de manera inequívoca. Així, la negativa a complir els mandats d'un superior o una resolució judicial requereix una negativa oberta davant ordres formals i directes, però aquesta ordre no es va traslladar mai a la Generalitat, tal com pretenia l'Advocacia de l'Estat quan instava el Tribunal Constitucional perquè advertís les autoritats i els funcionaris de la Generalitat, ni tampoc es va donar l'ordre d'execució de la resolució del Tribunal Constitucional. Corrobora això anterior, l'aprovació per la via d'urgència i procediment de lectura única, la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, on es preveuen diferents mecanismes per garantir –com es diu en la seva Exposició de Motius- l'efectivitat i el compliment de les seves resolucions, bé directament o bé a través de qualsevol poder públic, establint-se així, a més, un règim específic per als incompliments de les seves resolucions.
En definitiva, crec que tot estudiant de Dret sap que els conflictes polítics es resolen amb solucions polítiques, que recórrer al Dret penal per a “tot”, és a dir, per resoldre conflictes polítics, és un despropòsit jurídic, que només contribueix a tancar en fals el motiu de conflicte. No obstant, aquesta ha sigut l'opció per la qual s'ha optat.
