Gitana i guàrdia civil

No havíem comentat l'estrena de la telesèrie Mar de plástico (A-3 TV). Ha arrencat amb una extraordinària audiència. L'acció transcorre a Campoamargo, nom de ficció que bé podria ser la localitat de Vícar. O sigui, l'Almeria dels hivernacles, dels paisatges de plàstic blanc plens de treballadors africans negres. Un assassinat, una intriga, un cacic, un racisme, una infame explotació de l'ésser humà, i un planter d'actors i actrius que capitanegen Rodolfo Sancho, Belén López i sobretot el veterà i excel·lent Pedro Casablanc, l'amo de tots aquells cultius que, qui sap, potser els va adquirir tramposament en aquells tèrbols temps de la banca Garriga-Nogués i Quash-Tierras de Almería. ¡Ah! La vida és un mocador, i moltes vegades no precisament net. Aquesta telesèrie atrapa de seguida. Flueix amb molta personalitat. La intriga està ben construïda. Però permeteu-me que destaqui un conflicte secundari, que a casa ens ha semblat atractivíssim. Em refereixo al problema existencial d'una família gitana, un clan seriós, autèntic, gent de paraula, calós de soca-rel, que estan immersos en una tragèdia insofrible: una de les seves filles, Lola, s'ha fet guàrdia civil. ¡Ahhh! El pare, patriarca de la família, li va deixar anar l'altre dia: «Des que et vas posar d'uniforme, tu per a mi ja estàs morta». I el seu germà va rematar dient-li amb ràbia dolorosa: «Ere una vergüensa. No vales pa ná, ni como gitana ni como mué». Home, intentem comprendre aquesta família: ser gitano i que et surti una filla picoleta ha de ser horrible. Al marge de la intriga principal, seguirem amb interès aquest conflicte.

DON TANCREDO. - Li van servir una oportunitat d'or a Mariano Rajoy amb l'entrevista de Gloria Lomana al prime time d'A-3 TV. Tres dies després de les eleccions a Catalunya, el president del Govern tenia una ocasió magnífica. La va desaprofitar totalment. Encara més, es va inventar un nou percentatge: segons ell, els vots independentistes queden rebaixats al 36%. Quina meravella: ara resulta que Rajoy suma com a partidaris del no els que es van abstenir i no van anar a les urnes. Gloria, amb suavitat, però amb decisió, li pregava: «Un gest, president. Aquesta enorme quantitat de ciutadans que ja no se senten espanyols, són aquí. ¿No mereixen un gest?» Però Don Tancredo va seguir fent de Don Tancredomés que mai.