Revisitant el Congrés (de Viena)

Viena és una d'aquelles ciutats que hom no es cansa de revisitar de tant en tant, peregrinant als seus cafès més mítics, gaudint de la seva rica arquitectura o d'una inesgotable oferta cultural, especialment la musical i museística. Una bona excusa per fer-ho, si és que cal, és la celebració del bicentenari del Congrés de Viena, que va concloure amb la signatura de la coneguda com a Acta Final, el 9 de juny de 1815. I és que aquest congrés fou, i continua essent, una fita crucial no sols en la història europea, sinó també en l'evolució de la praxis diplomàtica, tant o més com ho foren els tractats de Westfàlia (1648) o els d'Utrecht (1713).  Avui hi ha consens entre els experts a considerar el Congrés de Viena com un punt d'inflexió, com la porta d'entrada a la política internacional moderna, deixant enrere les pràctiques diplomàtiques, i algunes de les institucions, de l'antic règim.

HI VAN contribuir tres primeres espases de la història diplomàtica, l'enèrgic príncep Metternich (Àustria), el camaleònic i astut Talleyrand (França) i l'impopular tot i que íntegre lord Castelreag (Regne Unit). A aquests s'hi ha de sumar el paper destacat que hi jugà el tsar Alexandre I, aclamat com l'alliberador d'Europa, molt influït pels pensadors il·lustrats i que arribà a insinuar, per tal de mantenir la pau al continent, la creació d'un exèrcit europeu.

Com tants altres moments històrics, el Congrés no deixa de ser en si mateix una gran paradoxa. Concebut com un instrument per retornar al que es considerava «l'ordre natural», restaurar l'absolutisme i assegurar els trons dels «sobirans legítims» anteriors a les guerres revolucionàries franceses i napoleòniques; l'Acta Única acabarà consagrant els fonaments d'una nova Europa i d'un dels primers sistemes de seguretat col·lectiva de la història.

És ben cert que fruït del Congrés es constituirà la Santa Aliança que maldarà per mantenir o restaurar l'absolutisme a gran part d'Europa, incloent-hi la península Ibèrica; però més significatiu és que aquell significarà la consagració del principi del balance of power o equilibri de poders i la seva evolució cap a un sistema de congressos, és a dir, de cimeres diplomàtiques d'alt nivell (Aix-la-Chapelle 1818, Troppau 1820, Laibach 1821 i Verona 1822), una idea molt primerenca de diplomàcia multilateral basada en l'equilibri entre potències, i el desenvolupament d'una pràctica diplomàtica molt més constant. Tot això s'acabarà consagrant, fins i tot després de l'últim dels congressos, en el que es coneix com el Concert Europeu, un cert equilibri concertat entre les quatre grans potències que aconseguirà un context de pau relativa a Europa -sense conflagracions a gran escala- de quasi un segle fins a l'esclat de la primera guerra mundial el juliol de 1914.

A això s'hi ha de sumar la confirmació de la dissolució d'un gran nombre dels microestats germànics -especialment els principats eclesiàstics- fent així possible la creació de la Confederació Germànica. Aquesta entitat, tot i que etèria, serà un primer intent per donar coherència als territoris alemanys, després de la dissolució del Sacre Imperi Germànic (1806), peça clau de la governabilitat d'Europa durant quasi vuit segles; i llavor d'un procés d'unificació que arrancarà mig segle més tard.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Entre d'altres fets especialment innovadors a Viena també s'acordà, al seu article XV, la prohibició del tràfic d'esclaus, a proposta del Regne Unit, el parlament del qual ja ho havia fet el 1807. També a redós del Congrés nasqué la Comissió Central de Navegació de Rin, la degana dels organismes internacionals avui encara en actiu, amb seu a Estrasburg. Però allò que el fa més transcendental és la suma de mesures i pràctiques esmentades que constituiran el que es considera un dels primers sistemes de seguretat col·lectiva, i col·laborativa, moderna; un clar precedent de la Societat de Nacions i de les Nacions Unides, però també de la Unió Europea.

Dues anècdotes il·lustren la gran ascendència del congrés en la forma de practicar la diplomàcia contemporània. Signat l'armistici de Compiègne, i preparant-se per traslladar-se a París a negociar els acords de pau que a Versalles tancarien la primera guerra mundial, el Foreign Office britànic va encarregar una història del Congrés de Viena que fou distribuïda a tota la delegació diplomàtica britànica a la manera de manual. Estudi que fou utilitzat també, entre molta altra bibliografia, per preparar una tesi doctoral que sobre el qual dugué a terme el 1954 un tal Henry Kissinger.