Anàlisi
Això no va sobre Grècia
El no grec ha legitimat democràticament un govern que ha aconseguit quadrar el pressupost i ha assolit un superàvit primari (austeritat sense empitjorar els comptes); que en les seves propostes a la troica incorporen la modernització de l'Estat grec i les mesures menys clientelars amb els oligopolis hel·lènics dels darrers anys; que està d'acord amb els informes del Fons Monetari Internacional, el deute és insostenible; que les seves propostes ja estan assumint moltes de les demandes europees; fins i tot que un ministre dimiteixi per desencallar les negociacions. Per contra, si hagués guanyat el sí probablement Grècia acabaria amb un govern dirigit per un tecnòcrata amb el suport del Pasok i Nova Democràcia, els representats del capitalisme grec oligàrquic. La seva insolvència contrastada per modernitzar l'Estat i aconseguir els objectius fiscals ha estat notòria, tot i que les condicions que ara segurament els hauria ofert Europa no semblen la solució.
En d'altres paraules, la negativa a acceptar ofertes del govern de Syriza no té res a veure amb les mesures proposades pel govern. De fet, amb tots els dubtes i prevencions, la victòria del govern de Syriza és la millor opció per mantenir a mig termini Grècia a l'eurozona, modernitzar l'estat i moderar l'impacte de la crisi sobre la població amb menys recursos.
Però per a les èlits europees aquesta crisi fa temps que ha deixat de ser sobre Grècia. La victòria del no ha estat el catalitzador perquè es facin evidents els límits i les contradiccions del model europeu. És per això que les respostes de la troica tant conjuntament com per separat seran preses pensant més en la resta d'Europa que en Grècia.
Grècia ha plantat cara rotundament contra els plans de la troica mitjançant les urnes. Ha creat un precedent en any electoral a Espanya, Dinamarca, Finlàndia i Portugal, esperonant les noves propostes polítiques antiausteritat. Aquest contagi fa més por a l'Ecofin que no pas el del Grexit. Una resposta contundent contra Grècia enviaria un missatge clar que no hi ha alternativa ni els ciutadans poden decidir. Però precisament aquest missatge a Grècia ha tingut l'efecte invers. ¿Passarà el mateix en d'altres països?
Cada cop hi ha més veus que diuen que el que cal és provocar que Grècia deixi la Unió Monetària. S'argumenta que el risc de contagi a curt termini és limitat i que donaria homogeneïtat a l'eurozona. Però això amaga el problema real, el fracàs econòmic i polític de la integració monetària en el seu actual disseny. ¿Què passarà amb la propera crisi si s'ha deixat caure Grècia?
En els pròxims dies veurem una escenificació de posicionaments i declaracions al voltant d'aquests eixos. Seran sobre Grècia, però també sobre el futur d'Europa. Veurem si catalitzen canvis lampedusians, seran l'espurna perquè les coses canviïn perquè tot canviï o continuarà imperant l'actual statu quo. El principal indicador del futur vindrà donat per la resposta avui del BCE i si s'aconsegueix que el dia 20 de juliol Grècia li pugui tornar 3.500 milions. Mentrestant, Grècia continua sent un país en fallida i Europa com a projecte neoliberal també hi està. «El més important no és la caiguda, sinó l'aterratge». El terra comença a estar més a prop.
