La col·lisió de drets en la societat
Xiulant Holmes
Convé no oblidar que la llibertat d'expressió no va néixer per defensar la posició de la majoria
Per raons que ara no fan al cas, ja fa uns quants caps de setmana que estic practicant el que denomino relectura de connexió immediata. El repàs d’un llibre em porta intuïtivament a un altre, en principi distant, però en el qual, potser, puc trobar consol sobre una idea a la qual no acabo de trobar refugi. És, d’aquesta manera, com fa uns dissabtes vaig saltar d’Individuo y división de poderes d’Odo Marquard, en què indagava sobre la indefinició com a causa de la llibertat, a una vella edició (1923) de The Common Law, escrit per O.W. Holmes el 1881, que vaig heretar de la biblioteca del meu pare. Llibertat, experiència, dret… aquestes eren les paraules que em rondaven pel cap quan em vaig trobar amb la següent afirmació: «Si un home es troba en l’oceà agafat a un tauló que només pot sostenir una persona i un estrany s’hi aferra, haurà d’apartar-lo, si pot. Quan l’Estat es troba en una posició similar, fa el mateix».
L’equiparació, per si mateixa, em va semblar tan desafortunada i cruel, que vaig tancar el llibre. No m’esperava una cosa així d’un home tan prudent com el jutge Holmes. ¿L’Estat pot fer el mateix que les persones? No. L’Estat no va ser ideat per sobreviure a costa de les persones sinó, molt al contrari, per servir-les. A diferència dels seus ciutadans, no pot al·legar ni estat de necessitat ni legítima defensa.
El problema sorgeix, no obstant, quan ens adonem que, en democràcia, l’Estat –com deia l’eslògan d’Hisenda– «som tots». La disputa per sobreviure al tauló es produeix i sosté diàriament entre majoria i minoria. Una majoria que invoca l’interès general com a argument explicatiu de l’exclusió de la minoria: és raonable «salvar-ne com més millor». I, una minoria que apel·la en defensa seva a un concepte, el de dignitat, que és la translació, en el pla del discurs públic, del sentiment d’angoixa empàtica que ens caracteritza com a espècie. És aquest instint de salvar «els nostres» a risc de perdre la pròpia vida el que ens ha mobilitzat competitivament enfront del perill provinent d’altres criatures i és, políticament, aquesta mateixa genètica republicana, que la psicologia evolutiva denomina intel·ligència emocional, la que ens ha portat a reconèixer certs drets a la minoria. Els drets humans, els drets fonamentals, són de «tots» perquè la majoria democràtica empatitzi la seva angoixa amb la minoria. Quan la dignitat, com a qualitat comuna, es converteix en interès irrenunciable de la comunitat, el sacrifici d’un sol individu repugna el grup.
En les societats democràtiques, els drets fonamentals administren un complex sistema de torns que permet transitòriament a la minoria agafar-se al tauló de la majoria en un intent per no deixar tirat ningú. Per aconseguir assolir aquest objectiu, la majoria haurà de flotar per si mateixa mentre la minoria descansa agafada al tauló. Se sentirà, doncs, incòmoda, desplaçada, hi haurà qui digui que agredida en la seva normalitat i, fins i tot, no faltaran aquells que sostinguin que així no es pot seguir, que és un abús i que algú –per això hi ha l’artifici de l’Estat– ha de prendre una decisió ferma i interpretar els drets fonamentals de forma que permetin alliberar llast. Sempre que l’exercici d’un dret fonamental es converteix en el centre d’un conflicte sona el mateix cor de veus. Últimament ho hem viscut en ocasió dels xiulets d’una part del públic en enfrontaments esportius mentre s’interpretava l’himne d’Espanya en presència del cap de l’Estat. Amb independència de l’escassa educació cívica dels que van practicar les xiulades i del retret social que mereix aquesta conducta, cal no oblidar que la llibertat d’expressió no va néixer per defensar la posició de la majoria.
Podem tancar el camp, com va fer Primo de Rivera amb el del Barcelona el 14 de juny del 1925, a petició del llavors governador civil, el general Joaquín Milans del Bosch. O podem llegir la sentència del Tribunal de Drets Humans Handyside contra el Regne Unit (7 de desembre del 1976), en què es diu, entre altres coses, que la llibertat d’expressió no tan sols empara les informacions o les idees que són favorablement rebudes o considerades com a inofensives o indiferents, sinó també les que xoquen, inquieten o ofenen l’Estat o una fracció qualsevol de la població. Qui opti per la segona opció podrà comprovar, com va escriure Odo Marquard, que l’ésser humà és lliure perquè «hi ha moltes realitats que el defineixen (moltes conviccions, tradicions, històries, poders sagrats, formacions polítiques, forces econòmiques, cultures i altres determinants)» i que és l’espai del dubte i la resistència a reconèixer una única veritat el que acaba fent-nos lliures.
Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia.
