L'odi com a arma política no construeix res

Escrivia Beveridge, el 1944, en el pròleg del seu estudi 'Full Employment in a Free Society', que “el major mal de l’atur no és físic sinó moral; no és la misèria que pugui causar, sinó l’odi i el temor que alimenta".

Portem 7 llargs anys de crisi, i a Catalunya l’atur continua en xifres escandaloses, a pesar l’increment de l’ocupació del darrer any. Som davant una duríssima crisi, que es perllonga en el temps, que ha generat més desigualtat i pobresa; per a milers de families el present i el futur més immediat continua sent molt negre i la millora dels indicadors microeconòmics sona a retòrica buida. Els costos de la crisi s’han repartit de manera desigual; els més fràgils ho han pagat car, i no està clar que la recuperació es distribueix millor. Les expectatives de masses són magres i la fractura social s’ha eixamplat.

Lògicament, aquesta realitat té les seves conseqüències polítiques; entendre els resultats d’aquest 24 de maig vol dir esforçar-nos en entendre els impactes de la Gran Recessió.

També, clar, tot plegat és un camp abonat per aquells que vulguin fer de l’odi una arma política.

Fa poques setmanes Gemma Ubasart, la secretaria general de Podemos a Catalunya, afirmava en una entrevista a EL PERIÓDICO: “Després del 9-N, Mas va tenir un mes de glòria, però en el míting de la Vall d’Hebron [al desembre, amb Pablo Iglesias] vam veure l’odi que desperta la seva persona, i aquest odi contra Mas és el que utilitzarem contra ell en la campanya”. Certament després es matisaran aquestes paraules, però a la campanya de Barcelona el discurs de l’odi torna a emergir.

I és democràtic convertir l’odi en part del relat d’una força política? Rotundament no. I és progressista mobilitzar un sector de la ciutadania sobre la base del ressentiment social? Rotundament no.

L’odi i el ressentiment mai han construït res: només han estat camp abonat pels demagogs, han provocat la ruptura social i han acabat perjudicant als sectors més populars del país. Només cal llegir una mica de la nostra història, la catalana i l’europea.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Precisament, si alguna cosa hem d’aprendre dels països que tenim com a referent, aquells que han sabut al llarg de dècades posar en marxa economies obertes i competitives, societats més igualitàries, democràcies més fortes i vigoroses, és que només des dels grans acords de país, el pacte entre blocs polítics que representen valors i sensibilitats diverses, el pacte entre empresaris i treballadors es construeixi el progrés i la prosperitat. I això demana una determinada mentalitat: pensar en el país de tots i no només en el país dels meus i entendre que en democràcia les idees, els valors i els interessos dels altres són tant legitimis com els que defensem nosaltres. Una mentalitat del que se’n deriva la necessitat de saber construir una certa idea compartida de l’interès general i el bé comú.

En el temps que ens venen tocarà recosir i recomposar el país en molts sentits. Caldrà generositat i audàcia. Generositat amb els que pensen diferent i audàcia per a les transformacions i renovacions imprescindibles. Valdria la pena que aquells que es presenten com a “nous” guardessin a l’armari de les ideologies finiquitades el discurs de l’odi. Un discurs que és molt vell i, sobretot, abominable. I aquells que aspirem a representar el sentiment sobiranista, demòcrata, interclassista, reformista i europeista ens posem les piles i anem a totes.