Mirall

No és equiparable al discurs de Steve Jobs davant els alumnes de graduació de Stanford (Califòrnia), el juny del 2005, quan va reivindicar la seva trajectòria vital i professional fins a convertir-se en un referent (prou de dir icona) de la confiança en un mateix. No es pot comparar, però s'hi acosta, el discurs d'abans-d'ahir de Robert De Niro davant els alumnes de l'Escola Tisch d'Art de Nova York. Iconoclasta com és, De Niro els va deixar anar «esteu fotuts», en referència al seu futur laboral. Anunciava així que es dedicarien a moltes activitats abans d'aconseguir, o no, el seu lloc de treball somiat.

L'OCDE acaba de dir que Espanya té un índex excessiu -per no dir de risc social- de joves en atur i que ja no senten atracció per formar-se. Un fracàs sense pal·liatius del model sociolaboral europeu. El pitjor és que s'ha arribat a aquesta situació per la desídia política acompanyada de la idea que l'esforç individual no té compensació. Aquí resideix la diferència amb les reivindicacions de De Niro i Jobs. Per això la política a Espanya s'ha tornat convulsa. El millor personatge de De Niro és Travis Bickle (Taxi driver), quan es planta davant el mirall i es pregunta: «¿M'ho dius a mi?». Doncs sí, els joves sense estudis i sense feina ens ho diuen a tots.