Entre l'hospitalitat i l'hostilitat

De «tombes en l'aire» va parlar el poeta Paul Celan referint-se als milions de jueus gasejats i reduïts a fum als forns crematoris; ara tenim el Mediterrani convertit en un immens cementiri per a éssers humans que fugen de la fam o de les guerres. Europa no troba terra per als morts perquè no sap què fer-ne dels vius. Al pas que anem, fins a 30.000 podrien ofegar-se aquest any. De moment tenim 20.000 refugiats a l'espera de destí, però no hi ha manera de posar-se d'acord en els criteris de repartiment. Als espanyols ens en tocarien uns 1.600 i hauríem d'elevar la quota de demandants d'asil, del 0,9% al 9,1%. Però Espanya no hi està d'acord. Haurien de valorar-se més, diu el Govern, l'atur i sobretot els esforços fets en el passat, quan el destí era Espanya i va fer falta espavilar-se gairebé sense comptar amb els altres.

Mentre discutim sobre els criteris del repartiment dels que ja estan aquí -quants per PIB, per població, per atur i per deures complerts-, cal mobilitzar-se per impedir que surtin de terres africanes. L'ideal seria que governs del nord d'Àfrica construïssin grans camps de concentració per retenir-los. Això va funcionar en el passat, però els amics d'abans, com Gaddafi o Burguiba, ja no hi són. Se sospesa la idea de bombardejar vaixells pirates si l'ONU expedeix el certificat de legalitat, perquè l'important és, com deia no fa gaire El Roto, que «els immigrants s'ofeguin a les seves costes».

S'ha dit, i amb raó, que l'emigració és el principal problema polític del nostre temps. Les masses itinerants d'éssers humans que fugen de la misèria poden desestabilitzar països, zones geogràfiques i fins i tot l'ordre econòmic mundial. Pels analistes més assenyats, la migració és un problema que ens concerneix a tots i només és resoluble emmarcant-lo en una estratègia de justícia global que, de moment, només existeix en la ment d'alguns, pocs, grans teòrics. La justícia global no cap en el maletí de la troica de torn (formada per homes de negre que representen els interessos de les grans entitats financeres del món). Té a veure, més aviat, amb polítiques econòmiques que es fan càrrec de les desigualtats existents tenint en compte que hi ha una relació causal entre la riquesa dels rics i la pobresa dels pobres. Mentre arriba aquesta solució, haurem d'aplicar-nos al que és urgent: col·locar els que han aconseguit refugiar-se en terres europees i impedir que vinguin emigrants buscant feina.

El que ens és comú als europeus és que no els volem. Els més extremistes han fet de la xenofòbia bandera per sobreviure políticament, difonent tòpics tòxics com que acaparen les ajudes públiques, ens roben la feina, sobrecarreguen els ambulatoris o degraden l'ensenyament. Això, els més extremistes, perquè la majoria de nosaltres no té clar per què s'ha de ser hospitalari. I aquest és el problema: que l'hospitalitat resulti estranya a la nostra forma de sentir i de pensar.

¿Que per què hem de ser hospitalaris? Perquè també altres ho van ser amb nosaltres. No hi ha poble al món que es quedés en el lloc que va marcar el fundador amb una pica. Tots hem sigut acollits, sense oblidar que a vegades ens hem quedat en algun lloc expulsant els que ja hi eren. Si hi ha alguna cosa clara en la història de la humanitat és que ningú és propietari del territori que trepitja. Tant perquè unes vegades ens han acollit generosament, com perquè ens hem apropiat violentament del lloc, la conclusió és que no ens pertany el lloc que habitem. No és propietat privada. Per això l'hospitalitat ha sigut sempre un tret civilitzatori.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

és un gest moral que, evidentment, té els seus riscos. L'expresident Pujol no va tenir inconvenient a reconèixer que l'emigració era «un perill per a la identitat catalana». Venien amb altres llengües, altres religions i altres cultures (i molts més fills) que podien contaminar la puresa o l'hegemonia castissa. Jacques Derrida, un pied noir jueu que tant va patir amb l'hostilitat de l'entorn i tan bé va parlar de l'hospitalitat amb l'altre, deia que l'hospitalitat té una part de parricida i antiidentitària, perquè altera existencialment els patrons establerts.

No es tracta de fer caure les fronteres, ni tan sols de transformar el principi civilitzador de l'hospitalitat en política migratòria. L'atractiu humà que pugui tenir Europa pot perdre's fins i tot per als emigrants si les polítiques que l'han fet atractiva es fan impossibles. Hospitalitat i política no han de confondre's, però sí influenciar-se. No és el mateix mirar el que arriba amb sentit de l'hospitalitat que fer-ho amb la cuirassa de l'hostilitat. Llavors entendríem que 20.000 refugiats no són res al costat dels 13 milions que deambulen pel món.