Editorials
Exili laboral juvenil: el drama no remet
Encara que als que contemplen la realitat a través dels vidres deformants de l'escapisme els pugui semblar reiteratiu insistir en el problema de l'atur juvenil a Catalunya i el conjunt d'Espanya, la gravetat d'aquesta plaga es tal que combatre-la reclama una atenció preferent i continuada. I les últimes dades no conviden precisament a l'optimisme. Un ampli estudi de la UGT catalana conclou que els joves de 15 a 34 anys que han passat a residir a l'estranger han augmentat el 71% des del 2009, de manera que l'1 de gener del 2015 la xifra s'elevava a 60.848. És una dada certament demolidora, però el que és més preocupant és que l'increment respecte de l'any anterior va ser del 9%, pràcticament el mateix que en els exercicis precedents. És a dir, la lenta però progressiva recuperació de l'economia espanyola que reflecteixen nombrosos indicadors no s'ha traduït en una disminució del volum de joves catalans que marxen més enllà de les nostres fronteres a la recerca d'un futur millor.
El quadro del drama de l'ocupació juvenil es completa amb altres xifres -extretes igualment d'organismes oficials- que recorda l'informe de la UGT: la desocupació fins als 24 anys és del 45%, el 90% dels contractes que es fan als menors de 30 anys són temporals, i el 60% d'aquests contractes són per un període màxim d'un mes. Una situació que allarga extraordinàriament (i a vegades indefinidament) el trànsit de la joventut a la maduresa. Una situació que impedeix emprendre el rumb vital a persones en edat de prendre decisions de llarg abast (família, vivenda...). Una situació que crea frustració o, pitjor encara, ressentiment. Una situació que ha d'avergonyir col·lectivament la societat espanyola encara que les responsabilitats d'aquest desastre siguin, òbviament, de molt diferent grau i tinguin arrel i abast internacional.
Amb aquesta voluminosa marxa de capital humà juvenil a l'estranger, Espanya no només malgasta recursos avui, sinó també per al futur, perquè és improbable que tots els que ara se'n van tornin quan la situació econòmica hagi millorat notablement. Ningú té una fórmula màgica per canviar aquest amarg panorama, però ni l'autoestima dels joves ni la dignitat del país poden acceptar-ho com una fatalitat davant la qual només és possible resignar-se.
