barcelonejant

Això no és Itàlia

3
Es llegeix en minuts
La part inferior del mural de Sant Pere Nolasc, un dels pocs exemples d’arquitectura pintada de Barcelona, tapada amb una capa de guix.

La part inferior del mural de Sant Pere Nolasc, un dels pocs exemples d’arquitectura pintada de Barcelona, tapada amb una capa de guix. / JOAN PUIG

Els italians tenen una dita: Roma non basta una vita, que és també el títol d'un llibre del que va ser cronista de L'Osservatore Romano i del Corriere della Sera Silvio Negro. La frase fa referència al caràcter inabastable de l'art i de la bellesa de la capital italiana. I ve a tomb de la reflexió de la doctora en Història de l'Art Rosa Maria Subirana: «Això no és Itàlia. Allà és molt normal trobar de tot: palaus, pintures i cúpules excepcionals. Aquí tenim molt poca cosa. S'ha perdut molt, i precisament perquè s'ha perdut molt, el que queda s'ha de conservar». I aquesta -juntament amb el també doctor en Història de l'Art Joan Ramon Triadó- és la seva lluita: estudiar, documentar, catalogar i instigar l'Administració a mantenir el patrimoni que queda a Barcelona del barroc del segle XVIII­, la seva especialitat, part d'ell en perill de desaparició «per desídia i raons especulatives», afirma.

A aquesta última raó respon la demolició, el 1992, de la Casa Pau Ramon del carrer de Sant Oleguer. El seu interior amagava un conjunt pictòric únic sobre les gestes dels almogàvers realitzat per Pere Pau Muntanya, un dels pintors més prestigiosos de l'època. En nom de la renovació urbanística del Raval es va tirar a terra i els murals es van convertir en runa. No van servir de res les súpliques a Pasqual Maragall enviades des de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts: «Es van excusar dient que l'edifici no estava catalogat», apunta Subirana. I per desídia va estar a punt de desaparèixer un altre important conjunt pictòric també de Pere Pau Muntanya, el que amaga el Palau Palmerola de Portaferrissa. Aquest es va salvar, el 2000, però no va ser gràcies a l'Administració, sinó a la sensibilitat i als diners del fotògraf Manuel Outumuro, que va comprar l'edifici per ubicar-hi el seu estudi.

I és que un dels problemes de les pintures d'aquest període -realitzades bàsicament en palaus i cases senyorials- és precisament aquest, que es troben en mans privades i els seus propietaris no sempre són tan sensibles com Outumuro. Tampoc ho és l'ajuntament vist el que ha passat amb la Casa Pau Ramon o més recentment amb la no restauració del retaule de Sant Pere Nolasc, un dels pocs exemples d'arquitectura pintada en una església de la ciutat. El desnivell del carrer provoca una humitat que reiteradament fa malbé la part inferior del mural. L'últim desperfecte es va arreglar però no de manera ortodoxa: «Ho han fet fatal -es lamenta Subirana-. Haurien d'haver solucionat les filtracions i després haver restaurat les pintures, però s'han limitat a posar-hi una capa de guix blanc que és una vergonya».

 

Ara el que més preocupa Subirana Triadó és el futur de la Casa Erasme de Gònima, la Casa Grassés i el Palau Sessa-Larrard. La primera, aixecada el 1780 al carrer del Carme per encàrrec del ric fabricant d'indianes que li dóna nom, té importants pintures de Joseph-Bernard Flaugier, Marià Illa Bonaventura Planella, però l'edifici, en mans dels descendents de qui el va encarregar, està dividit en apartaments llogats i en un estat precari. I malgrat figurar en el Catàleg de Patrimoni de l'Ajuntament, ni se li aplica protecció ni se segueixen les directrius de la seva conservació. Una cosa semblant passa en els altres dos, amb pintures de Francesc Pla, el Vigatà, i Manuel Tramulles, respectivament.

Notícies relacionades

Cap candidat

«A causa de les pèssimes condicions en què es troben aquests edificis és possible que s'acabin perdent si no s'actua», apunta Subirana. De fet, no seria la primera vegada que s'argumenta una situació de ruïna per justificar la piqueta. Seria ideal formar un conjunt monumental de cases grans del segle XVIII, «un patrimoni d'interès i desatès». Però la cosa no sembla fàcil. En les eleccions del 2011 se li va demanar opinió i va presentar una llarga llista d'obres en perill. Però aquí es va acabar la història. En aquesta contesa electoral, de moment, els candidats ni tan sols se li han acostat.