Quan la UE és addicional

Explicar que ahir va ser el Dia d'Europa, o San Schuman per als eurofuncionaris de llarga memòria (aniversari del discurs del ministre d'Exteriors francès Robert Schuman que va donar a llum l'actual UE), no és ni serà tendència informativa d'interès. Llàstima, en un país com Espanya que utilitza com l'aigua de maig les estadístiques favorables que es calculen a Brussel·les.

Si algú pronuncia en aquest context els noms de Mario Draghi o de Jean-Claude Juncker, segur que els atribuiran els màxims poders del model globalitzat del capitalisme. Amb raó. Del primer només arriben les notícies immediates que els països de l'euro més endarrerits en la recuperació de la seva estabilitat, en dades de macroeconomia, està a l'abast.

Del segon, un luxemburguès vigilat per participar en una trama de favoritisme fiscal de grans multinacionals, se sap que vol redimir-se, en part, amb l'anomenat pla Juncker (PJ). Una intel·ligent proposta d'inversions europees capaç de mobilitzar 315.000 milions d'euros a partir d'una aportació modesta de la Comissió Europea i del Banc Europeu d'Inversions, BEI, (21.000 milions) que va a dinamitzar el crèdit, amb aval públic, a empreses privades amb bons projectes que estiguin en l'ona europea de tenir empreses competitives. Que quedi clar: el PJ no són subvencions sinó avals per obtenir un crèdit.

Aquest mes s'acceleren les negociacions a porta tancada entre la Comissió (Govern europeu), el Consell (el poder dels Estats) i el Parlament Europeu per fixar els límits del PJ. No discrepen sobre la seva necessitat sinó sobre qui posa els diners i a què es destinen. Una altra mostra de decadència de les institucions europees a l'hora de dotar-se d'instruments àgils per servir l'ideal de Schuman.

El seguiment del PJ, en la seva fase parlamentària, el segueix l'eurodiputat Ernest Maragall, adscrit al grup dels Verds, i membre de la Comissió de Pressupostos de l'Eurocambra. En els debats del PJ també hi participa Ramon Tremosa (CiU), com a membre de la Comissió d'Economia.

Sosté Maragall -polític de raça i que s'ha submergit al PJ amb tot el seu bagatge de gestor públic de més de 30 anys- que el projecte de Juncker no ha de ser un nou repartiment de fons comunitaris. «El Consell Europeu -els estats- i la Comissió són reticents a perdre el control sobre el repartiment de fons ja assignats. El més nou, i que s'està decidint aquests dies, és que hi hagi diners -ja veurem com s'avalen- per recuperar la inversió privada a Europa. Els 350.000 milions de Juncker són només la meitat del que ha deixat d'invertir el sector privat des del 2007».

¿Una altra vegada diners fàcils europeus per gastar en obra o serveis públics sense cap més exigència? No, assegura Maragall, que aporta els dos nous paràmetres en què es desenvoluparà el gran projecte europeu els pròxims tres anys: que les propostes assumeixin una part de risc que la iniciativa privada no assumiria (avala la UE) i que el que sorgeixi de la iniciativa privada sigui addicional, aporti risc compartit públic/privat en actuacions de futur que sense l'aval públic no es portarien a terme.

Per proposar, que no quedi: els eurodiputats catalans propugnen que l'ICF, la modesta banca pública catalana, formi part del projecte associant-se al BEI per canalitzar els avals necessaris perquè els bancs privats i els empresaris amb visió a llarg termini assumeixin que hi ha diners a cabassos per a tot el que està relacionat amb energies renovables, indústries establertes a Catalunya que necessiten assimilar les noves tecnologies i centres universitaris excel·lents en la seva investigació.

Que San Schuman els beneeixi.

Notícies relacionades

Policia d’estiu

Port viu o port mort

Vegeu el vídeo d'aquesta notícia amb el mòbil

o a e-periodico.cat