Violència i malaltia mental

A finals del segle XIX Cesare Lombroso, un psiquiatre italià mogut per conviccions humanitàries, va demostrar que molts dels autors de delictes violents estaven afectats per trastorns mentals. Va descriure casos d'homicides i d'agressors sexuals amb greus alteracions mentals congènites i incurables. A partir d'aquestes observacions va formular la seva teoria sobre la perillositat criminal associada a les malalties mentals. La seva teoria ha sigut molt influent tant en les lleis com en les creences populars que associen la bogeria amb la violència. Des d'aleshores la creença que hi ha una relació causal entre malaltia mental i violència forma part de la nostra cultura i emergeix cada vegada que volem entendre els perquès de la violència.

Les causes de la  relació entre malaltia mental i violència són desconegudes però sí que hi ha dos aspectes destacats a considerar en aquest binomi. Un de naturalesa positiva, ja que s'ha consolidat la idea que els malalts mentals greus que delinqueixen no són culpables, i per tant són jurídicament inimputables. La llei penal tracta de manera diferent qui comet un delicte sota els efectes d'un greu trastorn mental com una demència o una psicosi. Es considera irresponsables penalment els que no comprenen la il·licitud dels seus actes o són incapaços, voluntàriament, de controlar-los. El lliure albir, element bàsic per atribuir la culpabilitat, està profundament afectat per la malaltia mental greu. L'element negatiu d'aquesta tradició és l'associació de la perillositat criminal amb la malaltia mental. Aquesta idea és el fonament de la perniciosa estigmatització que considera els malalts mentals perillosos i violents.

¿Però realment les persones amb trastorn mental són perilloses i violentes? La resposta, veient els moderns estudis criminològics, és que no. Però hauríem d'incloure algunes precisions. Entre tots els delinqüents condemnats per delictes violents

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

-homicidis, delictes de lesions, agressions sexuals, etcètera- un 5% estan afectats per una malaltia mental greu. Aquest percentatge pot augmentar fins a un 40% si considerem altres alteracions menys severes. Només entre un 9% i un 10% dels malalts mentals greus (depressió, psicosi, toxicomanies, etcètera) realitzen conductes violentes, i si es tracta dels delictes violents més greus aquesta prevalença disminueix fins al 3% o 4%. Aquestes dades són relatives a persones adultes. Pel que fa als infants i adolescents els estudis no són tan concloents, però indiquen una presència més gran de trastorns mentals i de desenvolupament que entre els adults. En els delinqüents juvenils és molt freqüent la combinació del consum abusiu de drogues amb les alteracions mentals incipients o agudes. Els estudis sobre la presència de qualsevol trastorn mental (incloent-hi les toxicomanies) en joves delinqüents ofereixen taxes de prevalença d'entre un 60% i un 70% aproximadament. Segons aquestes dades, la malaltia mental, especialment en les seves formes més severes i incapacitants, són un factor de risc més que augmenta la probabilitat d'una acció violenta i que té un efecte graduable entre baix i mitjà. A més a més, sabem que els malalts mentals, joves o grans, homes o dones, estan més exposats a ser víctimes de la violència que la resta de la població. Els discapacitats i altres malalts mentals tenen més probabilitat de ser victimitzats, per exemple en delictes de violència sexual, que la resta de la població. Aquest risc pot arribar a quintuplicar-se en els casos de violència de gènere.

Hem d'abandonar  la vella i plena de prejudicis idea que la perillositat criminal està associada a la malaltia mental.  Si parlem de violència i malaltia mental cal dir, en primer lloc, que aquests malalts estan més exposats a patir la violència com a víctimes que a exercir-la com a agressors. Al seu torn, especialment quan el trastorn mental està actiu, tenen més risc de trobar-se en situacions conflictives i, per tant, és més probable que recorrin a l'ús de la violència. Els malalts mentals presenten una probabilitat una mica més alta que els no afectats per un trastorn mental però, i això és important, davant de situacions conflictives similars. Els mateixos factors que augmenten el risc de violència en qualsevol persona, com el consum de drogues, les actituds antisocials, l'aïllament social, etcètera, també influeixen en les persones amb malalties mentals i incrementen el seu risc d'actuar violentament. Avui podem afirmar que de la mateixa manera que la malaltia mental és tractable, sabem que la violència es pot prevenir.