Amics per sempre

Benvolguts amics,

Defensar el llegat d'algú no és ofendre, sinó més aviat el contrari; és honorar i positivar. Coincideixo del tot amb vosaltres que no seria correcte apropiar-se en exclusiva l'herència política de Pasqual Maragall, amb la pretensió d'impedir que cap altre la reivindiqués. No seria adequat prohibir els elogis, ni a instàncies de cap grup polític ni de cap de les persones que hi vam treballar. En canvi, que molts ens puguem sentir hereus del Maragallisme penso que és una mesura d'èxit, i crec que ha de ser motiu de celebració i de joia per a tots aquells que vam tenir la sort de participar en el projecte barceloní que ell va liderar. Ens ho hem de prendre, en la modestíssima part que ens correspongui, com un reconeixement a la nostra pròpia feina.

Amb la majoria de vosaltres fa molts anys que ens coneixem i que hem compartit vivències. Amb alguns hi vaig tenir un tracte gairebé diari, al llarg d'aquells nou anys que jo mateix vaig estar vinculat a la preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona, des del 1984 fins al 1993. Vaig començar de molt jove a l'Oficina Olímpica de la Zona Franca, després al pavelló de la Font Màgica i finalment a l'edifici de la Maternitat amb el COOB'92. Per a mi van ser uns anys formatius, d'aprenentatge i de creixement personal. I vaig tenir la sort de poder treballar a fons i de gaudir ben a prop vostre del que sens dubte és el projecte de ciutat més important dels nostres temps.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Avui em presento per alcalde, i seria absurd, fins i tot sospitós, que ocultés la meva participació al projecte olímpic. O la meva gratitud a la ciutat que estimo i a l'alcalde de Barcelona que més admiro i aprecio, que va ser el meu cap durant els anys olímpics. O la ferma voluntat de refermar, eixamplar i portar a una conclusió lògica el que va arrencar amb ell el 1992. Sempre recordaré el dia que es va prendre la sàvia decisió de situar la Vila Olímpica al Poble Nou, com a proposta de millora, i es van abandonar altres opcions especulatives i anti-ecològiques. Va ser un dia gran, que va marcar la determinació de fer una ciutat més justa i més social. Doncs bé, penso que cal continuar en aquella línia; completar la connexió de Barcelona amb el litoral, reequilibrar els barris de la ciutat, esponjar el centre, arrodonir el perímetre..., o sigui perseverar en aquell urbanisme social que va deixar el llegat perdurable de la Barcelona Maragalliana.

Fa més de 20 anys, vam tenir l'encert de proclamar que Barcelona'92 era cosa de tots; ara seria bo afirmar que el llegat i la figura política més representativa d'aquell moment també són al cor de tothom. Perquè entenc que estimar no passa tant per posseir com per compartir. Em sento content, per tant, de poder continuar parlant de la que va ser l'aventura de les nostres vides i del patrimoni enorme que vam ajudar a crear. Tots plegats. I feliç de compartir-ho de nou amb vosaltres perquè ens puguem retrobar, de tot cor, com amics per sempre.