Sang a l'ullal

Com ha escrit Raúl Caneda, Messi va deixar de ser la guinda del pastís per convertir-se en pastís i guinda. Fenomen indesxifrable. Com s'ha arribat a aquesta combinació letal que barreja la part sòlida amb la líquida i la gasosa mereixerà un estudi futur, si és que algú s'atreveix a analitzar aquest procés misteriós en el qual la tàctica de l'equip ha quedat supeditada a la dinàmica de l'individu. El Barça d'avui és Messi, i Messi és, al mateix temps, un equip complet en si mateix, equació que evoca vells preceptes religiosos ja que és sabut que la religió és misteri, el futbol és una religió i el misteri envolta el futbol. No ens enredem més: Messi és l'hòstia.

Amb la multiplicació de les passades i els gols, Leo ha acabat amb dos anys de joc melancòlic en els quals el Barça es va anar perdent en un jeroglífic de plom, buscant respostes que no trobava, fins que el petit argentí es va aixecar del llit sense resoldre l'enigma però accelerant com un esperitat. Encara no coneixem la solució del jeroglífic, però sí que el Barça n'ha sortit a tota pastilla, i ja ningú s'interroga pel que va passar, ni quins remeis es van adoptar; al capdavall, el llebrer corre i corre sense mirar enrere.

Com a bon llebrer, al Barça se li adverteixen mancances. Més que un equip pensat i repensat, que és el que va ser, avui es mostra com un conjunt instintiu, que accelera i percut sense meditar, també sense mesura ni protecció. Un Barça més animal. De tant en tant li deixen anar una bufetada, és clar, encara que poques vegades el tomben. I com més sang ensuma, més percut. El Barça cerebral que es burlava de l'atzar ha desembocat en el Barça passional que ni mira ni pregunta. En definitiva, tot equip acaba tenint el caràcter del seu entrenador i Luis Enrique ha aconseguit transmetre el seu després d'uns quants mesos de prova i assaig. El seu equip se li assembla, en les coses bones i en les migpensionistes, en el fet que primer dispara i després pregunta, i corre, galopa, s'atordeix, trontolla i torna a galopar i a disparar.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Faraday va deixar dit que els pols oposats tendeixen a l'atracció i després d'anys d'encarnar models contraris, el Barça i el Madrid han aproximat posicions fins a confluir en un peculiar intercanvi de vestimenta. El Barça corre i remata, encomanat al binomi porter-davanter, com tantes vegades temps enrere feien els blancs, que al seu torn han contractat centrecampistes que bé podrien estar jugant al Camp Nou, de rondo en rondo fins al capítol final. Les dinàmiques d'avui no ho aparenten, però al llarg del campionat el Barça s'ha assemblat al Madrid que ho apostava tot al seu principal davanter i el Madrid ha recordat el Barça dels centrecampistes i l'orfebreria. Probablement únicament hagin sigut aparences i els dos models no s'hagin aproximat tant com semblava abans de Nadal, quan encara no s'havia produït l'adveniment de la gastroenteritis d'un i la pájara dels altres. Avui, en qualsevol cas, tot el que va passar anteriorment sembla provisional ja que n'hi haurà prou amb una espurna per cremar.

El Madrid d'aquest moment pateix novament el mal que l'ha afectat els últims anys: juga descosit i defensa amb set perquè els tres del davant no baixen de l'àtic. Ancelotti ho va resoldre l'any passat dictant un 4-4-2 que obligava Bale a treballar i en dies d'angoixa, l'entrenador italià acostuma a aferrar-se a les seves certeses victorioses. Contra el Messi de les bufetades, sembla el més assenyat.