TU I JO SOM TRES
Lobato immòbil
Antonio Lobato, ahir, seguint la F-1 des del plató (A-3 TV). /
Onze anys fent la volta al món seguint l'espectacle de la fórmula 1, i aquesta temporada el gran conductor televisiu Antonio Lobato ha decidit pitjar el fre i quedar-se en un plató, assegut. L'audiència ens perdem les aventures d'aquest clàssic de la retransmissió automobilística, aquells cops que llançava sobre la marxa («A Alonso li falten set voltes. Això no és res. És només la distància que separa Oviedo de Gijón», Gran Premi del Brasil, 2005) però ha sigut una decisió sàvia la que ha pres. No només perquè aquest és l'últim any que A-3 TV el retransmetrà -n'ha comprat els drets la plataforma de pagament Movistar TV-, sinó perquè el tàndem mediàtic i exitosíssim que al llarg dels anys s'havia conformat, Alonso-Lobato, ja no és possible continuar-lo. Els incomprensibles nyaps tècnics de caríssimes escuderies persegueixen Alonso com en una comèdia amb tocs de drama. L'èxit es va difuminant com un fantasma que s'escapa. I això per a l'audiència del telehipòdrom hispà és letal. A Lobato, en la seva primera retransmissió en qualitat de comentarista embarrancat, li han comprat una cadira en forma de seient de bòlid. A mi m'ha recordat les butaques de les màquines que hi ha als salons recreatius perquè els nens s'entretinguin els caps de setmana. Aquest immobilisme de Lobato té un avantatge: l'ha buscat, no l'hi ha imposat ningú.
Hi ha altres casos més tremendos, com quan a TV-3 no deixaven viatjar Josep Lluís Merlos, ni Francesc Rosés. No els donaven ni un duro per desplaçar-se. Recordo que el juliol de 1999, mentre se celebrava el Gran Premi de la Gran Bretanya, ens deien: «¡Bona tarda des del mòdul de retransmissió de la Televisió de Catalunya!». I el «mòdul de retransmissió» era una humil bombolla de metacrilat enmig de la redacció de Sant Joan Despí. ¡Ah! Diuen que Arcadi Alibés, company caritatiu i bo, cada vegada que passava per allà els tirava cacauets i txutxes perquè poguessin anar resistint aquell martiri tan inhumà.
LA PORTA I LA CLAU .- L'altre dia Roger de Gràcia (No serà fàcil, TV-3) va dir: «Fa poc vaig pensar que havia de deixar la tele, i escriure una novel·la: la història d'un home que volia sortir d'una habitació i que, malgrat estar la porta oberta, buscava la clau i no la trobava». ¡Ahh! Aquests cops de Roger tenen una conya profunda i disfrutable.
