Tu i jo som tres
Roca creu víctima la infanta
Miquel Roca conversa amb Xavier Sardà en el programa de BTV ’El pla Sardà’. /
Des que està enfeinat intentant salvar la infanta, el meu admirat Miquel Roca no s'ha prodigat en els mitjans de comunicació. I menys a la tele. Guarda una prudent distància. Però divendres a la nit vam tenir a casa una alegria: Xavier Sardà va aconseguir portar-lo al seu programa de BTV (El pla Sardà). ¡Ahh! Va ser una trobada d'inqüestionable interès. Sobre la Constitució, carta magna de la qual va ser un dels pares, va advertir: «Jo la defenso. En el seu text no hi ha res que estigui limitant les aspiracions que pugui tenir la gent en aquests moments. En tot cas serà la forma d'interpretar-la. La Constitució és una música més que una lletra». ¡Ahh! Inquietant arpegi, però exacte: la Constitució és una melodia en què cada cantautor posa els accents al seu aire. Sobre aquells anys en què feia de viatjant cap a Madrid a les ordres del llavors encara Molt Honorable -aquells temps durs en què alguns li deien amb sarcasme Miquel Strogoff, el correu del Tsar- sobre aquell període va preguntar Sardà: «Amb els fills de Pujol va tenir divergències notables. Van acabar fent-li el llit i el van fer fora». Roca no es va immutar davant aquesta evocació de les males jugades del passat. Va contestar: «Tinc la sensació d'haver-ho oblidat». Sobre l'ardent actualitat de Pujol, i l'estrany assumpte de la confessió del juliol, va respondre: «És un tema que no m'entusiasma. Em va doldre. Però la crítica la limito a aquesta confessió, perquè l'actuació institucional del president Pujol ha sigut molt important». O sigui, una postura d'alta escola equilibrista: separar el terreny personal de l'institucional.
I finalment va arribar el seu rol com a defensor de la infanta. Sardà li va pregutnar qui li havia fet un encàrrec tan fantàstic. Va contestar: «Va ser ella mateixa. És un cas molt interessant. És la primera vegada en tota la història judicial espanyola que una persona que el fiscal no acusa, que l'advocacia de l'Estat tampoc, i que el Tribunal Suprem diu que té raó, doncs resulta que hi ha un sindicat que pel que es veu mana més que tots i l'acusa». A la pregunta de si la veurem asseguda en un judici va respondre: «No hi hauria de seure».
Sucosa vetllada. Ens ha permès comprovar que Miquel Roca es troba en un moment existencial d'un pragmatisme colossal. Les travetes del passat les ha oblidat. A Pujol el desdobla en dos i es queda amb la criatura institucional. I a la infanta la dibuixa com una víctima d'un botxí sindicat.
