Un debat de final d'època
La primera jornada del debat sobre l'estat de la nació, l'últim de la legislatura, es presentava com alguna cosa més, el del final d'una època, el verdader abast del qual haurà de marcar aquest any electoral. Era el dia del primer cara a cara entre un veterà Mariano Rajoy i un novell Pedro Sánchez, que es juga els pròxim mesos el ser o no ser del seu lideratge. Era, possiblement a més a més, l'últim debat marcat pel bipartidisme.
El president del Govern va anar de cara al que li interessava des de la primera intervenció: explicar als espanyols, estadístiques en mà, que Espanya ja ha sortit del forat de la crisi i camina cap a una recuperació que s'acabarà la pròxima legislatura, si els electors no s'apunten a «ventades ideològiques». Un discurs arriscat perquè l'excés d'optimisme xoca amb la percepció de molts ciutadans -a l'atur o no- que continuen sense notar els efectes de tanta bonança anunciada. Davant de la crisi de règim que vivim -política, territorial, de corrupció i confiança en les institucions- Rajoy ho fia tot a l'economia. Catalunya i la corrupció amb prou feines van ocupar set minuts de l'hora i mitja llarga de la seva intervenció, sense que es registrés cap idea nova. Ni tan sols la nova apel·lació de Duran al diàleg va aconseguir més tard treure'l del seu immobilisme.
Notícies relacionadesD'altra banda, Sánchez, en nom d'un PSOE que, davant l'empenta de noves forces, pugna per no despenjar-se d'una lluita que sempre ha sigut cosa de dos, va abundar en l'altra cara de la moneda de l'impacte de la crisi. Va sortir ben parat de la prova i una mostra va ser la duresa i el to esquerp que li va dedicar Rajoy en les rèpliques. El líder del PSOE sí que es va moure una mica més per terrenys aliens a l'economia, tot i que la seva recepta per a Catalunya només es va merèixer una referència a la fórmula federal.
Que el camí expedit que va pintar Rajoy cap a la recuperació és més que discutible ho va evidenciar també la intervenció del portaveu de CiU, que no va dubtar a plantejar, amb la seva llista de xifres i carències -la llei de dependència, especialment-, que el got no és tan ple com diu Rajoy, i fins i tot que el repartiment dels esforços, per administracions i per classes socials, és molt desigual. El ball de xifres que els uns i els altres es van dedicar va deixar, però, molt en l'aire la pregunta que més d'un orador va formular: ¿Quina societat volem per al futur?
