Ofegar o alliberar el tercer sector
La qualitat democràtica d’un país té a veure, i molt, amb el tremp de la seva societat civil. I les polítiques i les lleis poden alliberar l’energia de la societat o la poden ofegar. Fins ara les polítiques dels diversos governs espanyols han estat més restrictives i intervencionistes que no pas estimuladores i alliberadores de la capacitat de la gent d’organitzar-se de manera lliure i autònoma per a contribuir a l’interès general.
Aquesta qüestió torna a ser d’actualitat. Per una banda, el Govern de l’Estat ha anunciat la remissió a les Corts Generals un projecte de llei del Tercer Sector d’acció social per al seu debat i aprovació, que pot esdevenir un text inútil per a resoldre qüestions bàsiques per al funcionament del teixit associatiu. Per una altra banda, tai i com ha succeït en els darrers anys, bona part de la política i normativa estatals que afecten a les entitats del Tercer Sector han estat més orientades a limitar i controlar el teixit associatiu des de la desconfiança que no pas a facilitar la seva feina i el seu enfortiment.
Podem veure uns quants exemples d’aquesta política intervencionista i basada en la malfiança en la societat.
La llei general de subvencions, aprovada ja en fa uns quants i que converteix en un calvari per a les petites i mitjanes entitats tota la gestió burocràtica relacionada amb la subvenció, n’és un exemple ben palès de com legislar des de la desconfiança i sense tenir en compte les necessitats i possibilitats reals i concretes de les entitats; una legislació obsessionada en la garantia de requisits formals i que obvia els resultats i els impactes de les actuacions subvencionades. I encara més greu ha estat el fet que en algun moment el Govern de l’Estat va anunciar que volia modificar de manera encara més agressiva cap a les entitats socials aquesta normativa, posant en risc la continuïtat de molts projectes socials. De moment la pressió del sector i de l’oposició parlamentària han aturat aquest plantejament.
La llei de la transparència d’àmbit estatal tampoc és un bon exemple de com tractar les obligacions de les entitats que reben fons públics. El fet d’establir unes obligacions per entitats que reben subvencions modestes però importants per al seu migrat pressupost serà per a bona part del teixit associatiu de caràcter local una càrrega de gestió costosa i feixuga.
I tenim un bon paquet de qüestions pendents i rellevants: la centralització en la gestió dels programes subvencionats del 0,7 de l’IRPF, la pèrdua de capacitat competitiva en la contractació publica de les entitats del Tercer Sector que es deriven de la regulació de l’IVA, la feblesa del marc que reconeix les clàusules socials a la contractació publica, les dificultats per accedir a les línies de finançament, els problemes de morositat del sector públic parcialment resolts, la competència del sector mercantil en determinades àrees,…i tot plegat en un context de caiguda de les subvencions publiques, desaparició de les obres socials de les caixes i feblesa del règim fiscal per estimular les aportacions privades…
Si les coses són difícils, amb l’actual govern espanyol encara ho poden ser més.
La reforma fiscal, aprovada a finals de l’any, és el darrer exemple d’aquesta manera de mirar i no reconèixer el teixit associatiu i els seu paper en termes democràtics i socials. Certament a la reforma fiscal s’incorporen algunes tímides millores en el tractament fiscal de les entitats, però en canvi s’introdueix l’obligació per a totes les entitats sense anim de lucre d’efectuar la declaració de l’Impost de Societats, amb independència del seu volum d’ingressos, amb tot el que implica de noves carregues burocràtiques a realitzar per part d’un teixit molt actiu, útil i molt arrelat però que no té les capacitats per assumir més gestió de “papers”.
A la reforma fiscal CiU fou l’únic que esmenà aquesta nova obligació, però el PP, i la seva majoria, es mantingueren en les seves posicions.
Notícies relacionadesI ara hem decidit tornar a la càrrega presentant les corresponents iniciatives parlamentaries pera fer marxa endarrere en aquest veritable despropòsit. Hem de ser capaços de forçar a Montoro a tornar a la situació previa. Farà falta pressió política però també pressió ciutadana.
Durant aquests anys de crisi el Tercer Sector ha demostrat que és imprescindible per a garantir unes mínimes condicions de vida per als més perjudicats per a la Gran Recessió; però sabem també que una democràcia millor té a veure amb un Tercer Sector més fort i vibrant.
