tu i jo som tres
Un 'relaxing cup' amb 'Espe'
Avançament del programa de Jordi Évole ’Salvados’ amb Esperanza Aguirre. /
Ja escalfa els motors de l'audiència Jordi Évole, ja està tot el grup Atresmedia incrustant a A-3 TV i a La Sexta petits trossos, breus avanços, de la gloriosa entrevista amb Doña Esperanza Aguirre que emetran a Salvados diumenge. Buenafuente va invitar Évole ahir a la matinada (En el aire, La Sexta) i ens van passar instants de la trobada. Recolzats a la barra d'un bar, doña Espeli deia: «La Sexta és un Aló Pablo continu. M'agradaria que també em féssiu a mi un Aló Espe». I en aquest joc de dobles sentits i ironies, Jordi va passar al contraatac humorístic i li va dir: «Estic aprenent anglès i la professora m'ha manat fer un exercici. He de traduir la frase següent: 'Prendre's una relaxant tassa de cafè amb llet a la Plaza Mayor'». I doña Espe, mirant-lo llavors amb una mirada penetrant però que no sabíem si s'estava morint de riure interiorment, li va contestar: «¡Tu ets un catxondo, matxo!». I reien tots dos molt a gust. El mateix Évole advertia que al principi ella estava a la defensiva, però que de seguida va entrar en el sarcasme. Deia el següent: «L'entrevista amb Esperanza va començar cantant ella pel carrer. Jo l'esperava dins del bar i ella va arribar cantant, amb el seu paraigua, com Mary Poppins per Madrid. Va ser fantàstic. Però compte: entrevistar Esperanza Aguirre és com jugar amb un equip de Mourinho.. Talla el joc, fa faltes, protesta a l'àrbitre..., però. ¡Ahh! Aquestes incrustacions, aquests avanços -que tenen sempre el perill de cremar una mica el que vindrà diumenge-, han estat dosificats amb saviesa. Són ganxos que ens estimulen a veure l'entrevista. I en vista del que s'ha vist, ens queda l'apassionant dubte, l'excitant misteri, de si aquesta vegada Évole deu haver quedat, o no, absolutament seduït.
de sobte et fa un contraatac i et marca un gol de seguida»
LOMANA & MONEDERO.- Hi ha altres formes, més tramposes, d'enganxar l'audiència. A Hable con ellas (T-5) van anunciar: «Aquesta nit ¡el tàndem Lomana-Monedero!». Home, Monedero no va aparèixer, però Carmen Lomana, sí. Es deixava bressolar en aquella enganyosa ambigüitat i deia, fent posturetes: «¡Ai, que morboses. Amb Monedero som amiguets. Té cara de dimoniet. Però és fantàstic. Té el seu puntàs. El seu rotllet. M'agrada. A mi aquests homes em perden». ¡Ahh! Després de les seves picabaralles fiscals amb Montoro, només li faltava la Lomana a Monedero.
