La solidaritat ben entesa

En aquests dies nadalencs la paraula solidaritat està present als mitjans de comunicació, al carrer, als comerços, en qualsevol racó i lloc de la nostra vida quotidiana. I aquesta persistència, una mica exagerada, m'ha fet pensar en el sentit de la paraula.

La solidaritat sorgeix entre un grup de persones que senten un cert impuls o obligació de prestar ajuda a uns altres membres del conjunt. És un valor que socialment ha vingut a substituir-ne d'altres, com ara la caritat o la beneficència, per la càrrega de paternalisme o la relació jeràrquica que aquests últims estableixen entre qui dóna i qui rep. La solidaritat està vinculada a conductes ètiques i a un sentiment de responsabilitat molt lloable, però s'hauria de distingir entre diferents tipus de solidaritat, no totes amb el mateix valor ni la mateixa funció.

Hi ha una solidaritat -potser la més lligada a la presència social a la qual abans em referia- que té un caràcter individual, protagonitzada per persones que, de manera voluntària, presten ajuda a una altra per resoldre un problema concret. És el cas de les donacions de roba, aliments o almoines, i de la solidaritat entre familiars que tant ha augmentat amb la crisi. Es tracta d'accions que busquen pal·liar mancances de l'entorn pròxim o conegut i que se centren en ajudes conjunturals i assistencials que no qüestionen ni persegueixen transformar les condicions que ens hi han portat. Ajuden i tenen un gran valor, evidentment, però únicament resolen el problema del moment; no comporten un canvi de caràcter estructural de la realitat perquè no identifiquen les raons que l'han produït ni tenen voluntat de modificar-la. Serveixen, sobretot, per solucionar una qüestió puntual i, sovint, per tranquil·litzar la pròpia consciència.

També existeix una solidaritat col·lectiva o comunitària que sorgeix de la proximitat relacional amb altres persones, o del coneixement de les seves problemàtiques, i que l'exerceix una part de la població cap al col·lectiu que pateix la situació de dificultat. Conté un element de crítica i rebuig que desemboca o entronca en una voluntat de transformació social, motor de l'organització de grups que lluiten contra situacions que desitgen canviar i evitar que es repeteixin. Em refereixo en aquest cas a plataformes reivindicatives, mobilitzacions ciutadanes o entitats sense ànim de lucre que lluiten contra la injustícia i a favor de les persones més vulnerables, i que amb les seves actuacions aconsegueixen modificar certes coses.

No obstant, m'agradaria destacar que la solidaritat per excel·lència és la pública, en la qual tota la població, començant pels poders públics, se sent coresponsable de garantir els drets de la ciutadania i construir una societat més justa i equitativa. Crec que aquesta solidaritat és la pròpia de les societats democràtiques, participatives i redistributives, en les quals l'Estat assumeix la seva responsabilitat com a garant dels drets de les persones i gestiona els interessos col·lectius en nom del bé comú.

Això significa que la ciutadania se sent copartícip d'aquesta funció i, a través d'una fiscalitat adequada en la qual cadascú aporta segons les seves riqueses els recursos que li corresponen, aconsegueix mantenir un sistema de protecció social estable i sostenible. Pagar impostos és la màxima expressió de la solidaritat amb el conjunt de la societat; és el resultat de pensar que els recursos de tots han de ser compartits per tots i que, només si aquesta solidaritat existeix, aconseguirem cristal·litzar l'Estat del benestar com a proveïdor d'uns serveis universals capaços de garantir els mínims vitals a tota la població.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Avui el que interessa a molts ciutadans és trobar maneres d'eludir impostos, o de no pagar un o altre IVA. Aquesta actitud significa que no ens hem plantejat que pagar impostos no és només una obligació establerta per les nostres lleis, sinó la forma d'aconseguir que els nostres conciutadans puguin viure dignament i tots puguem disfrutar d'un mínim de benestar. Potser si recordem per a què serveixen els impostos i, sobretot, si pensem en les famílies i els nens que avui pateixen la més absoluta pobresa, els pagarem amb més convicció.

No podem obviar, per últim, la part de l'equació que correspon a l'Estat en la distribució dels recursos, i que avui passa per invertir en protecció social molt més del que s'hi destina actualment. Cal recordar que estem molt per sota del nivell mitjà europeu i que en els últims anys els recursos per a polítiques socials han anat disminuint fins a retrocedir als nivells pressupostaris de fa una dècada, mentre les demandes, per contra, creixien en gran mesura.