La lluita contra la desigualtat

És evident que la crisi ha augmentat la desigualtat, cosa que ha començat a generar un intens debat social. És fàcil pensar que és desitjable fer que els pobres estiguin millor perquè podria assolir-se amb un cost molt reduït per als rics, i que si totes les vides tenen el mateix valor cal millorar la situació dels que estan pitjor (d'això se'n diu altruisme moral). Aquestes, però, no són en realitat raons per reduir la desigualtat, sinó més aviat per lluitar contra la pobresa, d'acord amb la teoria de la justícia del filòsof nord-americà John Rawls.

 

No obstant, som molts els que creiem que la desiguatat és dolenta en si mateixa. Però cal justificar la redistribució forçosa perquè, òbviament, els més rics volen conservar allò que tenen, i perquè s'entén que tothom vulgui estar millor, especialment els que menys tenen, però no és tan clar per què hem de preocupar-nos per la diferència entre el que tenen els uns i els altres.

Hi ha quatre raons fonamentals per a aquesta preocupació. En primer lloc, la desigualtat econòmica atorga als que tenen més un poder inacceptable sobre els altres: la capacitat per influir en com viuen, què consumeixen, com els veu la societat i fins i tot com es veuen a si mateixos. També afecta el principi democràtic d'igualtat política, perquè els més rics tenen una capacitat d'acció i influència davant el poder molt superior a la que els correspondria, de manera que els interessos de la majoria de la societat estan infrarepresentats políticament. En tercer lloc la desigualtat econòmica qüestiona el principi d'igualtat d'oportunitats, perquè els grups socials amb menys riquesa poden tenir pitjor preparació per incorporar-se a la vida laboral, gaudeixen de nivells de salut més baixos i tenen més dificultats per accedir al crèdit, una condició gairebé indispensable pel desenvolupament de moltes activitats econòmiques i vitals.

Cap d'aquestes raons neix de l'enveja; són conseqüència directa del fet que unes persones viuen pitjor que unes altres. En tots tres àmbits es poden fer millores mitjançant polítiques com l'ensenyament i la sanitat universals i de qualitat o el finançament públic i transparent dels partits polítics, per exemple. Però hi ha un problema de fons que ha estat revelat per Thomas Piketty a Capitalisme al segle XXI i per Paul Krugman a Wealth over Work: mentre que el salari real de la majoria dels treballadors pràcticament no ha crescut des de la dècada de 1970, el de l'1% que més guanya ha crescut el 165% i el del 0,1% un 362%, i sis de cada deu grans fortunes ja no estan en mans dels grans emprenedors que amb esforç i talent (i potser sort) les van crear, sinó d'uns hereus que viuen en l'opulència des del naixement.

Així doncs, no és sorprenent que els treballadors, participants fonamentals en la generació de la renda nacional, vulguin un repartiment més just d'allò que contribueixen a crear. Tot i no ser clar què vol dir repartiment més just, Rawls va establir el principi de la diferència: la desigualtat només és acceptable quan reduir-la implica perjudicar els més pobres. S'accepti o no aquest principi, sí que sembla raonable pensar que si cada cop produïm més bens i serveis tots els que contribuïm a produir-los hem de compartir-ne d'una manera justa els resultats. El rebuig de la desigualtat es basa en el fet què tots formem part del que podríem anomenar un esquema cooperatiu, i per tant els termes que regulen aquesta cooperació s'han de poder justificar. Ara bé, ¿és possible aquesta justificació en un entorn de desigualtat creixent? És difícil creure que algú acceptarà de grat un sistema en què part important de la seva vida està sota control d'altres, que minimitza la seva capacitat política real, que impedeix als seus fills competir en igualtat amb els fills d'altres i que no li concedeix una participació justa en la riquesa que en part sorgeix del seu esforç.

Estem no només davant objeccions a la desigualtat sinó, fins i tot, d'un desafiament a la legitimitat del sistema mateix. La riquesa dels que més tenen no es pot considerar legítima si procedeix d'un escenari que exclou els altres i posa a traves als altres i és protegida per lleis dissenyades pels rics en el seu propi benefici. Així doncs, tot i que millorar la vida d'aquells que la tenen més complicada és una raó poderosa per defensar la redistribució, la lluita contra la desigualtat està justificada per motius molt més importants: el que ens hi juguem es la mateixa legitimitat del sistema en què vivim.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Professor titular de Política Econòmica

de la Universitat de Barcelona.