Contes

La dama del paraigua

4
Es llegeix en minuts
La dama del paraigua

En totes les celebracions a l'aire lliure sempre hi ha espais buits per conquistar. Això és el que havia fet Quim Boira, subdirector del servei nacional de meteorologia i home tímid com ho és el plugim. En realitat es trobava en aquella recepció última de l'estiu per delegació. El cap s'excusava enviant-lo a ell. «Pots anar amb acompanyant», li havia dit. Però Quim Boira no tenia ningú que l'acompanyés.

Per això es va instal·lar acantonat al costat d'un minvant pernil que es trobava en un extrem de la barra. El cambrer, armat amb un amenaçant ganivet, anava llimant la carn de caoba i la deixava anar sobre els plats àvids dels comensals. Quim Boira, al costat d'aquell pernil, se sentia menys sol. Va mirar al cel i li va semblar que els cúmuls amenaçadors s'acostaven més veloçment del que ell havia pronosticat.

Va prendre notes a la seva llibreta de meteoròleg antic fins que una mà i una veu li van arrabassar el caríssim bolígraf que li havien regalat els seus companys del màster de la universitat de Kassel. «¿Que em permet?», li havia dit la mà sense ni contemplar la possibilitat de resposta. Ni tan sols li havia vist la cara. Li donava l'esquena mostrant una sedosa cabellera castanya mentre la dona anava escrivint probablement el telèfon d'algun dels borinots que voletejaven al seu voltant. «¿T'hi has fixat? És Sol Calma, la famosa model», van dir unes veus. Model invisible i cleptòmana, va pensar Quim Boira.

Es va consolar amb un altre tall de pernil mullat. ¿Pernil mullat? Del paviment de la terrassa sorgien taques rodones i fosques com si emergissin del terra. Havia arribat la pluja i es feia present en gotes enormes. En un instant els cambrers van cobrir el pernil i els gintònics es van quedar orfes. Encara va tenir temps de veure com la suposada bella corria per les escales del jardí coberta per un extraordinari paraigua blanc estampat amb un impossible arc de sant Martí. «¡Ep, tu. El meu bolígraf!», va cridar mentre el xàfec el deixava completament moll.

Durant uns dies el meteoròleg mirava les isòbares i només encertava a dibuixar aquell paraigua blanc amb l'arc de sant Martí. Ja no es tractava de recuperar el bolígraf perdut sinó d'acabar una trobada fugaç que havia quedat interrompuda per la força dels elements. Va buscar en revistes il·lustrades i en pantalles consagrades a la moda, però l'esmentada Sol Calma no hi apareixia. Va trucar a un conegut que es dedicava al difícil ofici de domesticar les teles. «¿Busques la Sol? Fa temps que està retirada de les passarel·les. Sembla que se'n va anar a l'Àfrica a fotografiar-se amb refugiats, que és el que ara es porta», li van dir. Sens dubte el periple humanitari per l'Àfrica s'havia acabat.

Sol Calma era a la ciutat, però no volia deixar-se veure. Quim Boira es va gastar una part dels seus estalvis inserint anuncis als diaris. «Sol, deixa't veure. Tens el meu bolígraf». Però ningú va respondre als seus missatges. En la soledat d'un cel entremaliat, el subdirector del servei nacional de meteorologia somiava amb aquell paraigua que semblava tan difícil com una gota freda. Tots els arcs de sant Martí són efímers. Ens atrauen per la seva bellesa i es dissolen en l'aire.

Li tocava guàrdia aquell cap de setmana. El pronòstic del temps era avorrit i estable. L'anticicló s'havia posat sobre el país. Va pensar que seria una alegria per als seguidors de l'equip de futbol de la ciutat, per als assistents al macroconcert a l'aire lliure que s'anunciava i per als participants en la gran desfilada de moda que s'havia de celebrar en el marc incomparable dels jardins d'un palau buit. Va decidir jugar- se el seu futur a una carta. En comptes de dir la veritat, Quim Boira va trucar a les ràdios i a les televisions per advertir que precisament a l'hora de la desfilada cauria un inesperat aiguat.

Notícies relacionades

Sabia a què s'exposava: els hotelers i el poder turístic demanarien la seva dimissió dilluns i l'acusarien d'haver difós una alarma injustificada que havia inhibit els seus potencials clients i que havia provocat una considerable anul·lació de reserves. A Quim Boira no li importava. El dia i l'hora de la desfilada va anar a la passarel·la, es va barrejar amb la gent sota un bonic sol de mitja tarda. Va comprovar que els assistents anaven equipats amb petits paraigües davant la imminent pluja que, segons deia, cauria d'un moment a l'altre.

Una petita barra blanca amb els colors de l'arc de sant Martí va començar a lliscar sobre la gespa. Era ella. Se li va acostar i li va dir. «Sóc l'home del temps. Tens el meu bolígraf i alguna cosa més». I ella el va mirar en silenci com si ja el conegués: «Sempre hi ha temps per a un home com tu». En aquell moment, incomprensiblement, un núvol rebel es va posar sobre el parc i una pluja fina va fer florir els paraigües. «Vine amb mi. No sigui que et mullis precisament ara». I se'n van anar junts a reconèixer-se.