El sentit de la memòria

Feia més d'un mes que arrossegava un refredat excessiu. Rinaldo Odorio es llevava amb la boca seca, perquè al no poder respirar pel nas tapat se li quedava la llengua encartronada. Més d'un mes sense poder distingir el cafè de la colònia. Amb el nas inutilitzat no hi ha sabors ni hi ha plaers. En aquestes condicions, la taula és només un moble, i el plat, un cercle de vaixella amb insípides natures mortes i suposadament comestibles. La veu de nas amb prou feines li permetia un parell de grunyits. Però no es va tallar ni una mica a l'hora d'explicar què tenia a l'interior de la farmàcia ambulant del Doctor Meravelles, el més curiós dels firaires. No hi havia res a perdre. El Doctor Meravelles, que probablement no havia estat mai doctor de res, es va fer l'interessant, li va proposar un pressupost astronòmic i el va citar per a l'endemà per proporcionar-li el remei al seu nas obstruït i la recuperació del gran sentit de l'olfacte. Rinaldo va treure els estalvis del banc i l'endemà arribava a casa amb un conjunt de medicaments que li havien de fer tornar l'aroma de les coses. Meravelles li havia dit cridant des del camió que aviat es tornarien a veure.

La primera setmana no va passar res. La segona, tampoc. Però una matinada, Rinaldo es va despertar amb una intensa pudor de gas que envaïa la casa. El gas és inodor, però hi posen aquell perfum perquè la gent s'alarmi i actuï en conseqüència. Va tancar l'aixeta i, encara inquiet pel que hauria pogut ser un accident fatal, Rinaldo va convenir que ja s'havia curat. Va sortir al jardí i els gessamins gairebé el van fer caure d'esquena. Es va passejar pels voltants de les cavallerisses veïnes i els records de la infància van emergir al contacte amb la barreja de palla, garrofa i sègol. Sens dubte l'olfacte era el sentit de la memòria. I fins i tot sent el sentit menys domesticable tenia l'avantatge de presentar-se sempre per sorpresa per fer-nos reviure jocs infantils, nòvies perdudes, mares que ja no hi són, temps passats. Només la història fa olor d'història, però no sabem mai definir- ne les olors.

L'endemà Rinaldo se'n va anar a la ciutat a buscar olors i records. Coneixia aquella petita botiga de torrefacció de cafè, el rastre complex de la fragància d'una de les últimes herboristeries. Conscient que el seu olfacte no havia arribat al llindar normal sinó que el remei del Doctor Meravelles l'havia convertit en un superdotat, va decidir entrenar-se. Amb els ulls tancats entrava als mercats i hi vivia l'experiència apassionant de trobar el iode del mar, el greix del porc, la terra humida dels fruits del bosc, la inquietant crueltat de la carn, el dolç privilegi dels préssecs, el civilitzat art de la salaó així com l'aroma de net dels davantals de les peixateres. Després d'experimentar el record d'aquells colors primaris, Rinaldo va començar a percebre olors intangibles. Va notar l'olor de por de la qual tant hi entenen les feres de la selva. També es va endinsar en les olors de la tecnologia: l'olor de l'electricitat excessiva, l'olor del cotxe nou, l'aroma de l'aire calent del querosè dels aeroports, el temible desodorant de pi que el taxista penja del retrovisor o l'olor d'un altre home sobre la pell de la dona que va dir que era només nostra quan en realitat ningú pertany a ningú.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Rinaldo va saber que hi havia un candidat que sempre parlava de les enquestes del nas, però es va adonar que fracassaria i l'hi va dir. Rinaldo presagiava amb l'olfacte si una parella s'entendria els primers mesos de la seva vida. Rinaldo ensumava la tempesta abans que els homes del temps. Rinaldo sabia quan agradava o quan era rebutjat. La majoria dels homes havien perdut les habilitats de caça, però en canvi Rinaldo les conservava. Pel seu nas finalment lliure hi entraven les sospites i els encerts, els plaers i les angoixes, el mal alè de l'enemic o l'aroma del millor petó. Se sentia invencible.

Però un dia, a la cruïlla d'un carrer, Rinaldo Odorio va sentir una olor nova i inquietant. Una olor de molsa ja freda, de llàgrima i d'encens. Es va aturar per identificar la font d'aquella aroma fronterera amb la pestilència. Venia dels seus vestits, potser més avall i tot: de la seva pròpia pell. Era, sens dubte, l'olor de la mort. Perplex i paralitzat pel descobriment, no va aconseguir moure's quan el gran camió del Doctor Meravelles va entrar a gran velocitat pel revolt i va atropellar Rinaldo.