CONTES

El pou dels odis

2
Es llegeix en minuts
El pou dels odis

La senyora Lola Tornador vivia amb aquell dolor agredolç de les viudes a casa seva, a Borriana. La Lola s'aixecava cada dia quan per l'horitzó apareixia una llum groguenca que indicava que tot podia continuar. La nit és el regne del son i també de la mort. Llevar-se era una manera de viure novament i la Lola Tornador ho celebrava amb un petit ritual que la vinculava a la Naturalesa. Per exemple: donar de beure als ocells i donar-los un grapat de grans a l'ampit de la finestra. La Lola parlava poc i quan ho feia parlava sola en un murmuri. Baixava les escales i omplia el cubell del pou del seu pati.

Aquella era una aigua eterna, una aigua que havia resistit durant segles els embats de la salinitat pròxima i la sequera dels aqüífers que irrigaven l'horta pròxima. El pou sempre havia estat allà, amb la seva aigua que semblava negra i que revivia quan arribava a la superfície.

D'allà bevien els ocells que omplien el silenci del seu pati. Donar de beure a l'assedegat, en temps d'aigua corrent, continuava sent una obra de misericòrdia. Encara que fos per als ocells.

Un altre ritual de la Lola era engegar la ràdio. Per causes eclesiàstiques la Lola connectava una ràdio que no li agradava. Era una ràdio enganxosa, un aparell que traspuava odi i males notícies. Un matí d'aquells en què l'esperit viu en permanent maror, la Lola va agafar l'aparell de ràdio i el va tirar al pou d'on treia l'aigua per als seus ocells.

La vida va tornar a ser bella. Amb la seva pensió de viudetat, la Lola va anar comprant aparells de ràdio d'un sol ús. I així va ser com, cada vegada que tornaven a sonar per les seves ràdios noves les males notícies i la mala sang del seu locutor matutí, en lloc de canviar el dial tirava la ràdio al pou del pati. Una vegada i una altra fins que la senyora Lola descansava i es veia amb forces per tornar a enfrontar-se a la realitat.

El procés va ser molt lent. A poc a poc, l'aigua i l'escaiola es van quedar sense consumir a l'ampit de la finestra i els ocells van deixar de freqüentar els seus tarongers. No només això: l'alcalde va anunciar que algú estava enverinat els ocells del municipi perquè les brigades de neteja anaven recollint cadàvers de coloms, d'estornells i de caderneres.

Notícies relacionades

La ciutat se sentia realment intranquil·la. Algun dels seus veïns estava enverinant la biosfera. Potser era una epidèmia aviària o un efecte secundari dels productes químics dels tarongerars. L'enverinador d'aus era com el vampir de Düsseldorf o com l'estrangulador de Boston: un entre molts, un ésser desconegut que havia alterat la vida del municipi.

Una tarda van anunciar a la viuda Lola que tancarien l'aigua corrent per no se sabia quines obres hidràuliques. Va ser llavors quan la Lola Tornador es va dirigir al pou on havia anat tirant totes les ràdios de totes les males notícies i va omplir una olla d'aigua per beure. La van trobar morta al cap d'una setmana. L'autòpsia va diagnosticar una intoxicació d'odi radiofònic. Des d'aleshores, sense l'aigua del pou de les ràdios, els ocells han tornat a volar sobre la tomba de l'amiga que els va donar de beure i que els va advertir que l'odi, encara que sigui en concentracions baixes, acaba matant tot aquell que se li acosta.