Està passant a Barcelona

Durant anys hem assistit a una combinació letal per al dret a l'habitatge. D'una banda, una legislació hipotecària i d'arrendaments urbans -impulsada per PP, PSOE i CiU-, feta a mida de bancs i lobbies, contrària al dret europeu, abusiva, generadora de patiment humà. D'altra banda, un cicle de creixement econòmic orientat pel capital financer i amb predomini de pràctiques especulatives. Sí, mercantilització d'un bé bàsic i dinàmica de bombolla.

En aquest doble context, el dret a un habitatge digne ha estat vulnerat a l'Estat espanyol, a Catalunya i a Barcelona. Les polítiques públiques han estat inexistents (durant els 23 anys de govern Pujol, per exemple) o bé no han arribat a desplegar-se com una dimensió bàsica de l'Estat de benestar (a diferència d'altres ciutats i països socialment avançats). A partir del col·lapse immobiliari, de l'immoral rescat dels bancs amb diners del poble i de les retallades socials, el drama humà dels desnonaments emergeix com una realitat quotidiana. La lluita de la PAH i la solidaritat veïnal aconsegueixen aturar-ne milers, i arrencar, d'una en una, dacions en pagament i acords de lloguer assequible.

Barcelona no ha estat una illa dins la bombolla. Però hi va haver elements diferencials. D'una banda, l'aposta per un model econòmic diversificat va fer possible que la construcció no jugués un paper central en el patró de creixement. D'altra banda, des del govern municipal vam posar en marxa polítiques actives d'inclusió residencial, articulades algunes d'elles a aspectes rellevants de la llei catalana del dret a l'habitatge. Polítiques amb límits i errors, insuficients, sens dubte; però expressió també d'un compromís polític que avui s'ha malmès.

El 2003 vam lliurar els primers habitatges públics per a joves i els primers habitatges amb serveis per a gent gran (el 2011 en sumaven més de 3.000); el 2005 s'iniciava el programa d'habitatges d'inclusió (el 2011 hi havia més de 1.000 places a la xarxa); el Pla Municipal d'Habitatge 2008-2016 posava fi al règim de venda en la promoció pública, i establia un 50% de protecció oficial als nous planejaments; el 2009 es desplegava la xarxa d'oficines d'habitatge a tots els districtes, i s'ampliava a tota la ciutat la Taula d'Habitatges d'Emergència que ja funcionava a Ciutat Vella. Aquest nucli d'acció es va vincular també al desenvolupament de mecanismes preventius del risc de pèrdua d'habitatge (el programa de lloguer just, l'expansió de les rendes mínimes). Finalment, el març del 2011 el ple municipal aprovava l'exigència democràtica d'incorporar la dació en pagament al marc normatiu estatal.

No diu la veritat, doncs, el govern de Xavier Trias quan afirma que no s'han fet a Barcelona polítiques socials d'habitatge. I ometen deliberadament que CiU va rebutjar tant la llei com el Pla Municipal d'Habitatge per considerar-los massa intervencionistes; que CiU mai va donar suport a la dació en pagament i va ser, en canvi, la gran impulsora del desnonament exprés al Congrés. Trias i el seu tinent d'alcalde d'Hàbitat Urbà, Antoni Vives, saben prou bé que el seu partit forma part de la guàrdia pretoriana dels interessos dels més forts, i actua en conseqüència: impulsant lleis a mida a Madrid; desmantellant la renda mínima a Catalunya; renunciant a frenar els desnonaments als barris de Barcelona.

A Ciutat Meridiana, Prosperitat, el Besòs, la Marina… els bancs rescatats amb els diners de l'espoli social segueixen desnonant famílies humils. A tot Barcelona mantenen milers de pisos buits. Abús i voracitat sense límit. I el govern municipal ni coneix el que passa, ni actua per evitar-ho, ni reacciona quan la gent es queda sense casa. Hi ha un abisme entre la fredor de les xifres oficials i el dolor de la gent.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És injustificable que Trias no hagi plantat cara als bancs amb què opera l'ajuntament perquè deixin de desnonar; o que en tres anys només hagi aconseguit la cessió de 12 pisos buits; o que encara no s'hagi imposat cap multa a les entitats financeres. Cap resultat en la prevenció i polítiques reactives excloents. El nou reglament de la Taula d'Habitatges d'Emergència aixeca noves barreres d'accés, està pensat per donar cobertura legal a la desatenció dels més febles. La síndica de greuges ho ha expressat nítidament: cal anul·lar-lo i restablir la normativa preexistent, elaborant noves pautes de caràcter inclusiu i amb implicació ciutadana. Vives ja li ha respost que no ho faran.

Avui és la ciutadania, per mitjà de la PAH i el moviment veïnal, la que està construïnt, a peu de carrer, xarxes d'humanitat, trinxeres de fraternitat contra cada desnonament, espirals d'apoderament contra el silenci. Les samarretes verdes que menysprea Vives són portadores de lluita i d'esperança; de molta dignitat. Amb elles la vergonya canvia de bàndol. Està passant a Barcelona. President del grup d'ICV-EUiAa l'Ajuntament de Barcelona.