28 febr 2020

Anar al contingut

El radar

Una malaltia anomenada masclisme

Inma Santos

Setmana agitada la que s'acaba avui. Si dimarts Artur Mas presentava el seu full de ruta, l'endemà la trama Gürtel arrossegava finalment Ana Mato, la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat -precisament-. Però més enllà de l'escena política, a molts lectors no els ha passat inadvertida una data: el 25 de novembre. «Avui es commemora el Dia Internacional contra la Violència de Gènere, contra el maltractament i la vexació a què són sotmeses moltes dones pel simple fet de ser-ho», recordava en una carta publicada aquell dia Carmen Gracia (Sociòloga. 44 anys. Rubí).

Aquest era només el principi de l'afilada crítica de la Carmen a una realitat que es tradueix en xifres. Des de començament d'any, 52 dones han estat assassinades a Espanya pels homes que se suposava que les estimaven, entre tantíssimes altres que han patit maltractaments i vexacions. I si algú pensava que el mal tendiria a eradicar-se amb les noves generacions, males notícies: segons l'últim balanç anual de l'observatori del Consell General del Poder Judicial, el nombre de menors enjudiciats per violència masclista el 2013 va augmentar el 4,8% respecte de l'any anterior. «Una societat que permet el maltractament sistemàtic de les dones, que qüestiona les víctimes i addueix excuses per justificar els agressors és una societat profundament malalta, malalta de masclisme», recordava indignada la Carmen.

I no li falta raó. Aquesta repetida materialització de la macabra frase la vaig matar perquè era meva és l'última conseqüència d'un masclisme que està present diàriament en petits gestos i actes. Recordin si no el vídeo d'aquella noia que l'octubre passat va gravar amb càmera oculta la seva caminada de 10 hores per la Gran Poma. ¿Resultat? Més de 100 piropos, sense comptar xiulets i mirades. ¿Diagnòstic? Assetjament al carrer. «Hem arribat a acceptar aquests piropos, assumir-los així, i prou, a callar. ¿Per què a callar? Perquè si se'ns acudeix replicar potser en podríem sortir perjudicades… més encara», afirmava Marta Gatell (Estudiant. 17 anys. Barcelona).

I és que aquests piropos aparentment innocents són un símptoma que se segueix tractant les dones com un objecte susceptible de ser posseït i fins i tot de ser utilitzat com li plagui al seu propietari. La societat, tot i els avanços -que els hi ha- en igualtat, segueix tractant de manera més o menys conscient la dona com a inferior. Cosa que pot portar-la fins i tot a perdre la seva pròpia identitat. No només les dones anònimes que després de casar-se acaben convertides en senyores de, sinó que fins i tot Tania Sánchez, diputada d'IU i aspirant a presidir la Comunitat de Madrid, era aquesta setmana per a TVE simplement «companya sentimental de Pablo Iglesias».

I a sobre s'han d'aguantar formes pretesament subtils d'aquell masclisme que mira de capgirar la truita. «Coquetejar a vegades pot generar violència», deixava anar aquesta setmana la policia hongaresa en un vídeo destinat a evitar violacions de noies. A protegir-les, vaja. «No només és el masclisme i la sexualització de la dona el que m'escandalitza, sinó el fet de responsabilitzar el col·lectiu femení de les agressions que pugui patir i la victimització de l'agressor», protestava Dàlia Canals (Estudiant. 20 anys. El Torn). Ja està bé de justificar abusos amb un és que ella em va provocar. Un gest, una paraula, un vestit curt no poden ser mai una invitació amb barra lliure a la vexació o la violació. ¿Per què el que en un home és un comportament normal provoca si ho fa una dona?

Tot això no es resoldrà en dos dies. I la clau estarà a educar en la igualtat i el respecte als altres, sense importar el seu sexe.