Un futur amb dues nacions lliures

Suècia ha reconegut oficialment Palestina com a Estat. Aquest atrevit gest ha inspirat una reacció en cadena de resolucions per votar sobre aquest assumpte en parlaments de tot Europa. La Cambra dels Comuns britànica va seguir aquest exemple votant a favor del reconeixement palestí. Ara, el Parlament danès, l'irlandès i l'espanyol han proposat votar.

En vista de la declaració inicial de Suècia del seu intent de reconèixer Palestina, el líder del Partit Laborista Israelià i de l'oposició, el meu amic Yitzhak Herzog, va tenir una conversa de desaprovació amb el primer ministre Löfven. Durant anys, vaig estar en el partit de Herzog; el vaig representar com a membre de la Knesset i vaig complir funcions de portaveu de la Knesset en nom seu. Per a la meva consternació, el treball i les posicions de Herzog durant molts anys ja no em permeten recolzar-les. Al contrari, estic obligat a oposar-m'hi, ja que s'han convertit en incitadores actives dels horrors de l'ocupació. Herzog i altres afirmen que el reconeixement d'un Estat palestí és un pas «unilateral» que amenaça les oportunitats de pau. Jo crec que la seva oposició és l'amenaça real, ja que endarrereix la purificació de les injustícies de l'ocupació.

S'ha de dir la veritat. Per descomptat, hi ha elements unilaterals en les relacions palestino-israelianes, encara que la majoria són israelians. Qualsevol altra descripció és una distorsió de la realitat en què vivim: els palestins viuen sota la llei israeliana que se'ls ha imposat durant cinc dècades sense un acord bilateral. Annexions territorials violentes -expansió d'assentaments-,

punts de control, moviments restringits o supressió de les protestes civils són passos unilaterals que el fort Estat d'Israel realitza diàriament a expenses dels impotents palestins.

Aquests passos són una expressió de la realitat colonialista que ha prevalgut als territoris palestins ocupats. Israel, que s'enorgulleix com «l'única democràcia al Pròxim Orient», existeix avui de fet com un únic Estat per a dues nacions, l'una elevada i l'altra degradada. És un Estat que discrimina sistemàticament a causa del seu caràcter ètnic distintiu: enfortint, proporcionant beneficis i defensant els drets de tots els jueus, mentre deshereta, oprimeix i atropella els palestins.

El reconeixement internacional d'un Estat palestí, com exemplifica el valent pas pres per Suècia, rebutja la realitat unilateral esmentada. Declarar un Estat palestí d'acord amb les normes internacionals, al costat del d'Israel, és tan sols un primer pas en l'activació de les negociacions sota condicions lleugerament millors que siguin lleugerament menys desiguals. Només canviant les regles del joc i l'equilibri de poder entre els jugadors podrem intentar afrontar les extremes disparitats entre israelians i palestins, concretament els refugiats, Jerusalem, els territoris, l'economia, el poder i l'autoritat. Sense aquesta mesura, israelians i palestins seguiran vivint en una realitat definida per la violència, la mort i la destrucció.

El Govern de coalició de Netanyahu, recolzat pel partit laborista, fa tot el que està en la seva mà per debilitar els actors palestins moderats conduïts pel president Mahmud Abbàs, i en canvi enforteix les forces extremistes violentes. Es comprèn la lògica de la dreta, però ¿per què l'oposició la recolza en comptes d'establir una alternativa global? El lideratge polític de la dreta a Israel prefereix retratar l'autoritat palestina com a violenta i intransigent per poder seguir declarant que no hi ha un soci per a la pau. Tan simple i tan cínic. Netanyahu prefereix molt més que Hamàs sigui més fort que Abbàs, precisament perquè aquest busca ser un soci igualitari per a Israel, tant en drets com en obligacions. A Hamàs li pot donar meres engrunes econòmiques i gestos humanitaris. Mentrestant, Abbàs exigeix reconeixement, legitimitat, justícia col·lectiva, un Estat i un estatus d'igualtat a Israel.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La decisió sueca i la posició dels Comuns britànics a favor del reconeixement de Palestina estableixen les bases per a un futur millor per a tots nosaltres. La pròxima votació al Congrés espanyol té el potencial de contribuir a aquest futur prometedor. Un futur en què dos països coexisteixin lliurement i amb seguretat perquè dues nacions reemplacin aviat la realitat d'un únic Estat caracteritzat per l'enfortiment de les polítiques de segregació ètnica i opressió. Com a ciutadà israelià que no ha deixat mai de creure que la pau és possible, li prego al Congrés espanyol que reconegui Palestina.

Exportaveu de la Knesset (1999-2003) i expresident de l'Agència Jueva i de l'Organització Sionista Mundial.