3
Es llegeix en minuts

El 9-N viuré activament la ''jornada de participació ciutadana'', com ho faran centenars de milers de catalans i catalanes. Espero --i desitjo-- que sigui una gran festa cívica. I que sigui un èxit de participació. Ho faré, com cada any, i en especial des del 2010, per expressar, juntament amb la majoria del país, que volem decidir un nou model de relació amb Espanya. Ho vaig fer aleshores, al costat dels presidents del meu país i de tantes i tantes persones, i ho faré novament diumenge, com una ciutadana més que vol dir-li al Govern de l’Estat, al seu president, Mariano Rajoy, i també al conjunt de les forces polítiques espanyoles, que així no podem continuar, ni estar.

El 9-N hi seré, però aquesta no és la consulta que volia (acordada, decisiva, com a Escòcia). Crec que s’han comès errors de càlcul imperdonables: iniciar aquest procés sense la possibilitat de condicionar realment a un Govern de l’Estat que té majoria absoluta, era deixar en les seves mans tota la capacitat de vet. I també crec que s’ha malbarat una part de l’enorme cabdal d’energia política i democràtica que la unitat al voltant del dret a decidir havia construït. El tacticisme i les urgències d’uns i les febleses dels altres han debilitat aquella unitat guanyadora. Per a mi, allò important no és el tenim pressa, sinó el tenim la força per a fer la consulta que volem i com cal. Hi ha qui vol la consulta perquè vol una resposta determinada. Jo vull la consulta perquè vull fer-me la pregunta. Perquè vull que siguin els ciutadans els que puguin opinar, a fons, per a poder decidir. Jo vull una consulta com a Escòcia.

Malgrat això, diumenge hi aniré, perquè vull expressar: 1. Que Catalunya vol canviar les seves relacions amb Espanya. Volem un nou model. 2. Que aquest nou model té diverses opcions legítimes, que van des del reformisme, a una nova i exigent bilateralitat o a la sobirania plena i independent. 3. Que la decisió de quina d’aquestes opcions és la que ha de guiar el nostre futur ha de sortir, fonamentalment, de les urnes. I d’un gran procés de debat que, ara per ara, no hem tingut, presoners aquí de les fotos i les presses, i allà, degut sobretot a una brutal campanya hostil feta des de la prepotència. Rajoy vol resoldre un problema polític des dels tribunals i el BOE, en lloc de fer-ho des del diàleg i la negociació. Per això vull una consulta determinant que obri un procés de negociació i que materialitzi la voluntat política dels catalans i catalanes. Vull una consulta decisiva.

No em quedaré a casa, al costat dels que no volen canvis o dels que volen impedir que passin. Sóc conscient, però, que d’altres no hi participaran perquè no veuen clar el moment, el format o la pregunta. En aquest sentit, és evident que hem assistit malauradament a una banalització de la consulta, a una hipocresia mal dissimulada d’alguns dirigents que, en nom del principi democràtic, veuen en qualsevol consulta una palanca per reforçar la seva opció partidista, i finalment, a una incipient i molt preocupant actitud de linxament d’una minoria cap a aquells que no defensen obertament la independència.

Notícies relacionades

Malgrat això, jo participaré i votaré en blanc com a símbol que tot està per fer. Que el dia 10-N caldrà oferir solucions, negre sobre blanc, que permetin avançar en la construcció de la nova Catalunya fruit de la decisió sobirana dels seus ciutadans. Fem-ho possible. No passem pàgina, ni dividim el país entre bons i mals catalans en funció del grau de proximitat a l’opció per la independència. Jo vull el millor per Catalunya. No em tanco cap porta. No sóc presonera dels apriorismes, sinó de les conviccions, que no és el mateix. I sí, vull anar tant lluny com calgui i convingui, però no a costa d’esquinçar la societat o accelerar un procés que, perquè sigui guanyador, necessita força més que l’aritmètica electoral del 50 més 1. No saltem etapes per les presses o els càlculs. Catalunya, i els problemes dels seus ciutadans, són més importants que la tàctica electoral de cada legítima opció.

ParticiparDecidirConstruir. Aquest ha de ser el camí. Mentrestant, participaré en el 9-N amb el cor, i pensant l’endemà amb el cap. Som-hi. Mans sobre mans. Fem-ho possible.