A la recerca de més líquid

LSSRqaigua és un recurs bàsic, que s'ha de gestionar com un ben econòmic escàs. Es podria dir que, com a recurs, no té preu, però sí molt valor. En conjunt, a Espanya es gestiona inadequadament, la qual cosa ha enquistat un dèficit d'inversions i incompliments mediambientals. A Catalunya, tot i que també hi ha reptes, la situació es veu diferent i amb recel davant la possibilitat que el Govern central vulgui homogeneïtzar el model amb el pretext de la unitat de mercat.

MODEL

¿S'ha d'imitar el sistema català?

Un estudi de PwC revela la situació precària del sistema de l'aigua a Espanya. És un model antiquat, que no s'ha adaptat als nous models de gestió que requereix i que ha provocat profunds dèficits d'inversions a causa d'unes tarifes que són insuficients per cobrir els costos i remunerar les inversions, explica Antonio Martínez Dalmau, soci de PwC. L'estudi reclama una homogeneïtzació més important del sistema, amb un marc regulatori estable i tarifes predictibles.

Manuel Navarro, director del Cicle de l'Aigua d'Acciona, reclama més seguretat per als inversors i també una metodologia tarifària «predictible». Admet que Catalunya «ha estat líder» a l'hora de canviar el model i a més a més les tarifes ja cobreixen els costos del servei, «però és una excepció». En altres zones «els diners de la tarifa es destinen a altres usos. Això é legal, però no és just», afegeix.

En tot cas, «l'operador vol normes clares i que un tercer, una entitat o organisme, defineixi les regles de joc, fixi tarifes suficients i vigili la qualitat del servei», afegeix. És una cosa que a Catalunya fa anys que es porta a terme, segons Jordi Agustí, director general de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Dels més de 15.000 milions que requereix el sistema aqüístic espanyol per millorar l'eficiència i complir les normatives europees, segons les estimacions de PwC; a Catalunya amb prou feines fan falta uns 500 milions per cobrir un 4% de la població, dispersa, en nuclis petits, però amb un cost menor, afirma. Segons la seva opinió, la fórmula ideal serien els consorcis o ens supramunicipals, recollida entre les propostes a l'estudi de PwC.

Recorda que a Catalunya existeix una xarxa de 450 depuradores que donen servei al 96% de la població. En canvi, al conjunt d'Espanya només el 32% de les poblacions de més de 10.000 habitants estan sanejades, quan Brussel·les obliga que siguin el 100% l'any 2021. Agustí no veu que hi hagi problemes greus de sanejament a Catalunya, àmbit en el qual la comunitat podria rebre fins i tot «un excel·lent», ni en la distribució en alta.

De la mateixa manera, Joan Puigdollers, regidor de Medi Ambient i Serveis Urbans de l'Ajuntament de Barcelona, recorda que Catalunya s'ha dotat d'infraestructures i serveis per si mateixa al llarg de més de 30 anys, no només en el sector de l'aigua sinó també en les autopistes. Per això, quan «des de Madrid es fa servir el verb homogeneïtzar aquí ja ens posem a tremolar», assegura. I rememora els incompliments de l'Executiu central en matèria d'inversions recollides a l'Estatut. Segons la seva opinió, a Catalunya cal ocupar-se de «mantenir la sostenibilitat d'un model que funciona». I afegeix, «Apliquem el model català a Espanya, no a l'inrevés».

COL·LABORACIÓ

Cooperació entre l'àmbit públic i el privat

Si en alguna cosa coincideixen els experts és en la necessitat de la col·laboració publicoprivada perquè el model sigui sostenible. Segons l'opinió de Navarro, d'Acciona, aquest és un eix fonamental que «ha donat molt bons resultats». I n'haurà de continuar donant, ja que les inversions necessàries, siguin grans o petites, no les podran tirar endavant les diferents administracions.

Navarro assegura que, al gestionar molts contractes, l'operador en privat pot millorar l'eficiència. En realitat, afegeix, més de la meitat dels habitants d'Espanya ja reben l'aigua a través d'operadors privats que presten aquest servei.

Puigdollers afirma que a Catalunya la col·laboració publicoprivada està molt consolidada. «És una relació més eficient i justa», afegeix. Segons la seva opinió, la titularitat sempre ha de ser pública, però la gestió, «la que decideixi cada Administració i, en qualsevol cas, la que sigui més eficient».

Agustí, per la seva banda, recorda el contracte que un consorci encapçalat per Acciona va guanyar per a la gestió de l'antiga empresa pública de la Generalitat Aigües Ter Llobregat (ATLL) el desembre del 2012. Amb aquesta operació, es va salvar la situació d'asfíxia financera a què havia arribat aquesta companyia que subministra l'aigua a les distribuïdores de l'àrea metropolitana de Barcelona i comarques adjacents, amb una població de més de quatre milions d'habitants.

REPTES

L'aposta per la reutilització

«A Catalunya hem anat cremant etapes al llarg dels anys i ara tenim el repte de reutilitzar l'aigua», explica Puigdollers. És evident que el sector té nivell tecnològic per al repte de reutilitzar les aigües residuals. El regidor barceloní i president delegat d'Espais Naturals i Medi Ambient de la Diputació de Barcelona destaca que Catalunya forma part del nucli de «zones molt progressistes en tecnologia» amb clima mediterrani que han trobat solucions similars per gestionar el medi ambient, com és el cas de Califòrnia, als EUA; Israel o el sud d'Austràlia.

En tot cas, segons Puigdollers, la possibilitat de reutilitzar l'aigua convenientment tractada, fins i tot per al consum humà, no és una qüestió que competeixi a Catalunya o Espanya, sinó que és una qüestió europea. «Si s'aconseguís solucionar aquest tema tindríem pràcticament assegurat el subministrament d'aigua», afirma.

Segons l'opinió del representant del grup Acciona, a Espanya existeix una indústria puntera que és capaç de competir a qualsevol lloc del món. Segons Navarro, la comunitat més avançada en aquest aspecte és Múrcia, «simplement per la falta d'aigua que pateix». Com a conseqüència d'això, reutilitzen el 100% d'aigües per a reg. I una cosa semblant passa a Alacant, on també es reaprofita l'aigua residual per a la indústria. De totes maneres, segons Navarro, aquesta és «una assignatura pendent» i que a més a més requereix regulació.

FINANÇAMENT

Una qüestió de valentia política

Martínez Dalmau recorda que l'estudi de PwC reflecteix que, en termes generals, Espanya és l'únic país de l'OCDE, que agrupa els estats més industrialitzats, en què les tarifes que es cobren per l'aigua no permeten recuperar les inversions. El preu que es paga està en general en mans municipals i és poc predictible. «Hi ha molts diners interessats a invertir, però els és impossible plantejar-s'ho perquè ningú els diu com es remunerarà aquesta inversió», afirma.

Segons l'opinió de Navarro, un sistema de tarifes menys arbitrari i més previsible, com passa en el cas català, permetria un servei del cicle de l'aigua amb preus assumibles i homogenis i sostenibilitat econòmica. «Més competència i seguretat jurídica suposa per als inversors exigir una prima de risc menor i, per tant, uns costos menors que al final revertiran en tarifes més baixes», afegeix.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Agustí recorda que a Catalunya ja es van refondre en una única figura els cànons de sanejament i d'infraestructures hidràuliques, i de ser taxes van passar a convertir-se en un impost mediambiental «per finançar els costos de sanejament». Segons l'opinió de Puigdollers, es tracta d'una qüestió de «valentia política» i, sense esmentar-lo, recorda el cas d'Extremadura, que acaba d'anunciar rebaixes d'impostos i fins i tot deixar a zero el cànon de l'aigua. «L'aigua s'ha de finançar amb la seva pròpia gestió. S'ha de dir que té un preu», sentencia. I és que, segons la seva opinió, s'ha d'evitar la demagògia i tenir prou coratge.

COMPETÈNCIES

Deixar clares les responsabilitats

Davant de l'opció d'un únic regulador estatal, que és una de les solucions que s'apunten a l'estudi de PwC, Navarro aplaudeix una via com la catalana, amb un ens autonòmic, l'ACA i una comissió de preus. Agustí entén que s'ha de definir ben clarament la titularitat de les responsabilitats i que es va desaprofitar per fer-ho la reforma de llei de bases de règim local. «Encara que hi hagués un únic regulador, el problema hi continuaria sent a les diferents capes de les administracions». Segons l'opinió d'Agustí, Extremadura, amb les seves rebaixes d'impostos generalitzades, «s'està desinhibint del model». I és contundent: «Quan se'ns parla d'unitat de mercat i d'un únic regulador no ho entenem: Ja en tenim un», la Generalitat.