31 d’oct 2020

Anar al contingut

Els desplaçaments de població

Turistes enfront d'emigrants

Joan Miquel Gomis

La gestió eficient o no dels fluxos de mobilitat humana mesurarà l'èxit o el fracàs de la globalització

Llegeixo en un cartell reivindicativament situat a l'aparador de la llibreria Contrabandos, al carrer de Jaume Giralt de Barcelona, una frase que em crida l'atenció: «A l'estranger ric, turisme; al pobre, racisme». La idea de fons de la proclama no és nova. La mobilitat de les persones conforma un nexe comú que facilita la comparació entre fluxos turístics i migratoris. I en el marc de la globalització, els dos fenòmens han incrementat notablement la seva rellevància i complexitat, que no sempre s'han vist reflectides en anàlisis igualment rellevants i complexes en els debats polítics. Més aviat al contrari.

Predominen en aquest àmbit les visions simplistes, si no demagògiques, fixades en el curt termini. Una perspectiva especialment greu en el cas de la immigració davant drames com els que es viuen a Lampedusa o a Melilla, que mostren la incompetència occidental, reflectida en les eleccions europees, per trobar respostes adequades a aquesta realitat més enllà de construir murs a les fronteres. Es tracta d'un dels grans reptes d'aquest segle, que només admet propostes de solució estructurals, de llarg termini, amb visió supranacional, davant problemes que en bona part tenen el seu origen en el colonialisme.

La globalització proclama com a eixos la lliure circulació de capital, productes i informació. Pel que fa a les persones, en el conjunt de les quals teòricament han de revertir els beneficis d'aquest procés, la llibertat de moviments es reivindica de manera limitada. El Consell Mundial de Viatges i Turisme, un lobby que agrupa la majoria de les grans corporacions turístiques mundials, té com a prioritat la defensa del dret a viatjar lliurement, intercedint davant els estats perquè flexibilitzin les seves traves burocràtiques frontereres. Però aquesta llibertat de moviment que es defensa per als que viatgen amb bitllet d'anada i tornada no troba necessàriament el seu equivalent per a aquells que ho fan només amb bitllet d'anada.

La Declaració Universal dels Drets Humans reivindica la llibertat d'un ciutadà per residir en qualsevol indret del seu propi Estat, però reconeix també la sobirania de cada Estat per fixar les normes que regulen l'entrada d'immigrants per les seves fronteres. I en aquest escenari trobem realitats diverses. A la cúspide hi apareixen els professionals d'elit (executius de grans corporacions, esportistes, artistes d'índole diversa, científics…) que escullen lliurement el seu lloc de residència en processos que acostumen a anar associats al rendiment econòmic que els garanteix cada lloc i en què també s'inclou milionaris que poden literalment adquirir la residència en molts estats, com l'espanyol, que per la seva inversió immobiliària els reben a vegades sense preguntar. A l'altre costat, a la base, observem el drama de l'emigració forçada per situacions de desesperació (misèria, conflicte bèl·lic, inseguretat…) que acostumen a trobar barreres.

Entre aquests dos extrems, una infinitat de situacions intermèdies. Entre elles, la de l'aspirant a emigrant que busca eliminar barreres amb bitllets d'anada i tornada. Passava a l'Espanya de la bombolla econòmica, a la qual van acudir centenars de milers de teòrics turistes, atrets per les oportunitats d'una economia que semblava (falsament) imparable. Resposta de manual de les autoritats: increment de requisits per als turistes procedents de països potencialment emissors d'emigrants. Però, paradoxes del destí i de la incertesa d'aquest convuls inici de segle: anys després, canvi d'escenari. Esclata la bombolla i l'economia espanyola entra en una profunda crisi, al mateix temps que el Brasil del Mundial de futbol i les seves contradiccions era identificat pels organismes internacionals competents com a economia emergent. Resultat: el Brasil endureix els requisits d'entrada dels espanyols en reciprocitat a la rigidesa de les normes espanyoles amb els brasilers. Contrastos d'una convulsa conjuntura econòmica internacional.

Una conjuntura que ha portat també molts joves del sud d'Europa a buscar oportunitats a Alemanya. De nou alarma i resposta de manual del Govern de Merkel: enduriment de l'accés a les prestacions socials per prevenir el que significativament han batejat allà com a «turisme social», que pretendria aprofitar-se dels beneficis del generós sistema de protecció alemany. Mentrestant, els turistes i residents alemanys a les costes del nostre Mediterrani gaudeixen dels seus encara, malgrat les retallades, privilegiats serveis sanitaris.

Com es desprèn de la proclama ressenyada al principi, el tracte dispensat als diferents tipus d'emigrants depèn de variables econòmiques. La gestió eficient d'aquestes variables és un dels grans reptes del segle XXI i mesurarà l'èxit o el fracàs de la globalització.