L'home que va desafiar les ombres

A la família vèiem el nostre oncle com un personatge d'una novel·la de Rudyard Kypling o d'un diari de l'explorador Richard Francis Burton. Aquest últim deia que el problema a l'Índia era que els britànics no feien cap esforç per comprendre la població nativa. Tot al contrari del que va aconseguir Vicente Ferrer, que amb el seu pas ferm per l'àrida terra d'Anantapur va portar a terme una revolució silenciosa que va tornar la veu i la paraula a milions d'éssers humans que vivien en el no-res.

De petits esperàvem amb ansietat les seves cartes, que arribaven en sobres de paper manila amb els rivets de ratlles blaves i vermelles. Mai es va sentir un estranger a l'Índia. Encara recordo la impressió que em causava veure aquelles primeres fotografies d'un món radicalment empobrit i diferent del nostre.

Aquelles missives i les històries que sentíem dels nostres pares i avis van forjar la meva voluntat de lluita per aconseguir un món més just i solidari. I així fins que vaig arribar per primera vegada a l'Índia el 1973. Una vegada vaig conèixer el projecte de la Fundació de la mà del seu fundador, el meu oncle, mai més vaig aconseguir desvincular-me'n. Vam tenir una relació molt estreta. Va ser molt més que un simple familiar. Tenia una personalitat i una capacitat intel·lectual com no he conegut en altres persones. Ell em va ensenyar que no pot existir un món possible al marge de la relació amb els altres: «Sense la solidaritat la humanitat veuria impedit el seu dret a l'existència. Promoure-la és una condició imprescindible». Impressiona comprovar que el projecte, que va començar el 1969 amb sis voluntaris, afavoreix avui més de 2,5 milions de persones.

Vicente Ferrer va ser un home d'acció. La seva independència enfront del corrent del pensament únic i la seva capacitat d'entrega a les altres persones el van convertir en un ésser excepcional. No obstant, era un home completament terrenal. De conviccions i caràcter fort, des de molt jove, i acabada la guerra, es va fixar un sol objectiu: lluitar per pal·liar el patiment humà.

Sempre he cregut que la persona a qui li fa mal l'ànima està un pas més endavant que els altres. Sempre va mirar al futur. Per als meus oncles Vicente i Anna sempre quedava molt per fer. Ell creia que per ser cooperant s'ha de ser un bon home o una bona dona: «Si s'és una bona persona, es comprèn els altres, les seves intencions, la seva fe, els seus interessos i les seves dificultats, convertint-se així en part del seu destí». No va intentar mai imposar la seva fe a ningú. Sens dubte, la perspectiva de desigualtat global futura és preocupant. Si les coses continuen així, hi ha poques esperances que es produeixi un canvi. És probable que les desigualtats segueixin existint i que el sistema d'Estat nació segueixi legitimant-les.

Una quantitat aclaparadora i anònima de persones segueix esperant que lluitem conjuntament per canviar el seu destí, i unes condicions de vida cada vegada més precàries fan que no puguem defallir: «L'acció bona és un compendi de tot el nostre ésser, de l'esperit i del cor. Es converteix en acció transformadora quan la fem possible».

Quan ens enfrontàvem a algun problema (en vam tenir molts al llarg dels anys) sempre em donava el mateix consell: «L'aigua tèrbola no et deixa veure-hi. Espera que la brutícia es posi al fons per prendre una decisió». Allò em tranquil·litzava, però sabia que l'endemà, a les 7, ja em cridaria per saber si s'havia resolt. En la nostra última conversa, la nit abans que tingués l'embòlia, li vaig dir: «Vicente, amb la il·lusió amb què parles, sembla que acabes d'arribar a l'Índia. Fa la impressió que esteu començant». Ell em va contestar: «Jordi, és que estem començant». Feia més de 40 anys que estava al país, es considerava un indi més i faltaven només tres mesos per a la seva mort.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

El model de desenvolupament que va saber impulsar ha tornat la dignitat a milions de persones. Va ser un visionari tenaç. El seu pas per la vida ha aconseguit dotar de dignitat i drets infinitat de persones que fins llavors només eren ombres en la foscor. La seva filosofia de vida és avui més necessària que mai.

Quan ara el recordo i rellegeixo les seves reflexions no puc deixar de pensar la sort que hem tingut els que el vam conèixer. Fins i tot amb el seu fort caràcter i amb la seva peculiar forma de dir les coses -amb mans de ferro i guants de seda-, era impossible no estimar-lo: «Tot el que et passa a tu, em passa a mi… Pots mirar o no mirar, però aquest patiment et fa mal a tu també, i quan te n'adones, te'n sents responsable i penses: ¿què hi puc fer?».