Tribuna
Un 'no' a la impunitat
Els autors, segrestats a Síria durant sis mesos, sostenen que les traves al treball dels enviats especials, periodistes locals i activistes estan fomentant la impunitat a Síria. L'experiència de l'Iraq i Algèria avala la seva advertència sobre les nefastes conseqüències d'una guerra sense testimonis, sobretot per als sirians, els protagonistes del conflicte.
El reporter de France Presse Sammy Ketz busca refugi durant un tiroteig a Maalula (Síria) al setembre. /
Avui se celebra el dia de la Llibertat d'Expressió, i els signataris d'aquest article volem recordar, una vegada més, que els protagonistes de la guerra civil que assola Síria des de fa ja més de tres anys són els entre 150.000 i 200.000 sirians que han perdut la vida com a conseqüència directa de les hostilitats, els tres milions de refugiats que han hagut de travessar les fronteres per escapar dels combats i els bombardejos, i els sis milions i mig de desplaçats interns forçats a deixar les seves cases i que s'han vist privats del seu habitual mitjà de subsistència.
Com recordava fa poc temps Antonio Guterres, alt comissionat de l'ONU per als Refugiats, la contesa a Síria ha generat el «desplaçament humà més gran en dècades, probablement des de la segona guerra mundial», convertint-se en l'Estat del planeta que, en els últimes temps, ha generat refugiats «a més velocitat».
Les limitacions sobre el terreny per al treball dels periodistes, tant per als que realitzen els enviats especials estrangers como per als que porten a terme els reporters i activistes locals, estan impedint que tot aquest patiment rebi una cobertura adequada als mitjans de comunicació, transformant, cada dia una mica més, la de Síria en una altra de les tantes guerres oblidades que existeixen al món.
Mort a la presó
No només una trentena de periodistes estrangers han estat segrestats per diferents milícies rebels i el règim, molts dels quals estan encara captius o en parador desconegut. Desenes d'activistes i militants de drets de l'home sirians, compromesos amb els valors de la llibertat i la democràcia, han patit la mateixa sort. La majoria estan encara desapareguts i només en alguns casos han estat alliberats després d'haver sofert greus tortures i privacions.
Noms com Belal Ahmed Belal i Obeida Batal ni tan sols han aconseguit un parell de línies als mitjans de comunicació. Segons el diari opositor Zaman Alawal, els portaveus del règim de Baixar al-Assad van informar els seus familiars el dia 29 d'abril passat que Belal -empresonat des de fa 3 anys- havia mort a la presó. Les persones pròximes del difunt van denunciar que havia mort a causa de les tortures a què va ser sotmès.
Obeida Batal formava part d'un equip de la televisió Orient TV que va ser segrestat a la ciutat d'Alep el juliol de l'any 2013. El seu parador es desconeix. Síria és en aquests moments el país més perillós per a l'exercici del periodisme, segons diu el Comitè per a la Protecció dels Periodistes.
Els signataris d'aquest article volem alertar en aquestes línies de les nefastes conseqüències que les limitacions al treball de la premsa van tenir en dos conflictes recents: l'Iraq en la dècada passada i Algèria als anys 90.
L'Iraq va ser potser un exemple del doble barem informatiu que impera a Occident a l'hora de cobrir conflictes. Quan els Estats Units, el Regne Unit, Itàlia i la mateixa Espanya van abanderar una invasió il·legal l'any 2003, centenars de reporters hi van anar atrets per una conflagració on les tropes d'ocupació oferien tota mena de facilitats als informadors.
S'estima que almenys 775 reporters van viatjar integrats amb els militars nord-americans. Pocs anys més tard, quan les víctimes d'aquell conflicte es comptaven per desenes de milers i el país estava sumit en una atroç guerra civil, trobar un reporter occidental en aquella nació àrab que no estigués integrat constituïa gairebé un esdeveniment noticiable.
L'Iraq no és notícia
Avui dia la guerra segueix a Fal·luja, però ja no és notícia. La mort dels militars nord-americans, dels britànics, italians o espanyols sí que ho era. La dels iraquians, no. A Algèria, en la denominada dècada del terror, els assassinats de sis desenes de periodistes locals, a més a més de les limitacions imposades pel règim algerià a la concessió de visats als enviats especials dels mitjans estrangers, van contribuir a estendre un inquietant sentiment d'impunitat entre els actors del conflicte civil, en què van morir unes 150.000 persones.
Notícies relacionadesI els crims contra la Humanitat comesos llavors -matances de civils, desaparicions i execucions extrajudicials- segueixen encara avui dia, un cop transcorregudes dues dècades, sense ser castigats.
La cobertura dels conflictes no pot estar subjecta a les modes mediàtiques o ser mesurada sota criteris financers. La presència dels periodistes a les guerres és vital perquè almenys en el futur ningú pugui dir: «No sabíem el que estava passant».
